Identitat
El setge del 1714. Una resistència per dignitat
Víctor Alexandre

Política
Economia, política, reflexió: a la vora del sobiranisme, sense ser-hi
Patrícia Gabancho

Entrevista
Conversa amb Ferran Mascarell sobre llibres, llengua i cultura
Diana Coromines

Llengua
Un retret serè a la nostra hospitalitat lingüística
Maria Lladós

Història
Dones del 1714: Érem, som i serem
Diana Coromines

Novel·la
Teixint certeses amb la mirada
Agnès Vidal i Vicedo

Novel·la
Elisabeth Gaskell, la reivindicació dels mons de les dones
Stefano Cingolani

Novel·la
L’amic traïdor, l’amic traït. Una epopeia en prosa del conflicte nord-irlandès
Francesc Poblet

Poesia
Contrada, de Jordi Llavina: De la vida, la mort i l’amor en quaranta sonets
Eulàlia Vernet i Pons

Sumari
 
Entrevista
Joana Raspall: «En tot el que he escrit hi ha una idea d’educació»
 

Més recordada pels seus diccionaris de sinònims i de frases fetes, que en un moment o altre de ben segur ens han fet servei, solem oblidar que Joana Raspall (Barcelona, 1913) és una poeta i escriptora que al llarg de la seva dilatada trajectòria creativa s’ha dedicat a molts diversos gèneres, entre els quals el de la literatura infantil, principalment, el que li ha reportat més difusió. Malgrat que l’any 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva tasca intel·lectual, es pot dir que Joana Raspall encara no gaudeix del veritable reconeixement que li pertoca. Ben contraris a la idea que l’autor que ha escrit per a nens i nenes sigui un escriptor de segona —perquè bé que un dia aquells als qui ens agrada llegir també vam ser uns petits lectors—, a Lletres hem cregut que calia acostar-nos a una obra que abraça teatre, relat, novel·la i poesia, gran part de la qual adreçada a un públic adult. L’autora ens rep aquesta tarda plujosa de març a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat per parlar sobre el seu últim llibre de poesia, Jardí vivent (El Cep i la Nansa, 2010), sobre el conjunt de la seva obra, i, en definitiva, sobre les vivències i els pensaments d’una vida longeva que es prolonga, a hores d’ara, fins als 98 anys.

LLETRES. Molts títols de la vostra obra conviden a pensar en una dualitat molt acusada, tant si es tracta de narrativa com de poesia: Diamants i culs de got, La llum i els gira-sols,  els arbres i les heures que els abracen (El cau de les heures)... Respon això a una visió simbòlica de la realitat, en què hàgiu volgut distingir persones en dues menes diferents?
JOANA RASPALL.
A vegades els títols m’han vingut d’estudiar a fons els casos i de trobar unes semblances mentre buscava una expressió que s’hi ajustés, però no he tingut cap disposició especial... Han vingut així.

Un dels últims títols que vau publicar de narrativa, tot just l’any passat, va ser El calaix del mig i el vell rellotge, i tot just dos anys abans, el 2008, havíeu publicat un conjunt de narracions que remetien a un mateix món, antic i rural, El cau de les heures. Sobta una mica adonar-se que les dates de publicació de la major part de la vostra obra són molt recents. Com s’explica això? Heu tingut una pila de llibres al calaix durant molts anys, o bé és que us heu posat a escriure amb molta intensitat només en els darrers vint anys?
Una mica de tot. Hi ha cosa escrita a l’acte i cosa revisada. Heu de pensar que vam estar des de Franco sense publicar res en català; però no sense escriure. Després et trobes això, endarrerit, i ho has de revisar. Com a l’època en què em vaig dedicar a fer diccionaris, que anava desant, desant, sense esperança de publicar-los mai. En vaig fer tres.


El de sinònims, el de locucions i frases fetes, i el d’homònims... Ve de molt enrere, la idea de fer aquests diccionaris?
Sí, ve de molt enrere. Quan jo era encara soltera, amb disset o divuit anys, tenia un amic que m’ensenyava català i a qui se li va posar al cap de fer un diccionari. Però després se’n va cansar i el va deixar. I a mi em feia molta gràcia. Va passar la guerra, aquell amic ja va morir, i jo, que mentre ell el feia ja hi havia participat, vaig continuar-lo. O sigui que la idea original no va ser meva.

Les dates de publicació són 1972 (el de sinònims), 1984 (el de frases fetes) i 1988 (el d’homònims i parònims). Quin va ser el procés de treball i quant de temps vau estar realitzant-los? Van néixer tots de cop o un us va dur cap a un altre?
El de sinònims va ser el primer. Al buscar sinònims em sortien frases, i era una llàstima no posar-les. Així que vaig fer el de frases fetes.


En molts d’aquests diccionaris vau tenir l’ajut de Jaume Riera (el de sinònims) i de Joan Martí i Castell (el de frases fetes i d’homònims). Com es repartien la feina?
En Jaume Riera és fill d’aquí, de Sant Feliu, i som molt amics. Es trobava sense feina i jo li vaig dir: «Ja que estudies tant el català, jo tinc un diccionari començat; el vols acabar?» Va dir que sí i s’hi va posar, fins que li va venir una feina que va haver de marxar a Jerusalem (en Riera és un gran estudiós del món jueu) i el va haver de deixar. I me’l va tornar. Jo el feia a estones, i encara vaig tenir temps de deixar-l’hi un altre cop perquè l’acabés ell.

El vostre testimoni com a lexicògrafa sobre l’estat de la llengua és sens dubte molt rellevant. Com creieu que està de salut, avui dia, el català?
Veig un futur de lluita, només. No veig res fàcil. Ens tancaran per tot arreu on puguin. Ho van fent de mica en mica, i els nostres hi cauen. És com això d’ara, d’aquests préstecs que el govern espanyol rep dels àrabs; de moment se’n sortiran, però després seran els criats d’aquests préstecs. Nosaltres també ens en sortirem, amb algunes campanyes de gent que ens ajudi, però serem deutors d’aquestes campanyes, i no sé si al final encara ens permetran ser catalans.


Si més no, la vostra obra ha ajudat sempre a preservar la identitat des de la llengua, amb un català molt genuí, com el dels contes d’El cau de les heures. Les vostres narracions...
No hi ha res inventat. Tot és veritat, però canviat i adaptat a unes altres circumstàncies. Jo no he escrit mai inventant: he escrit sempre coses veritables. Allò descriptiu ho trobareu només si és necessari. L’altre, Diamants i culs de got, és tot cert, de la primera lletra a l’última.

Un dels protagonistes d’aquesta novel·la, Juan Manuel Montes, ja ho sembla: és massa convincent per ser inventat...
És autèntic.


La novel·la ens és presentada com les memòries d’Andreu Bernat, i se centra sobretot en l’experiència del protagonista durant els anys de la República, la guerra i la primera postguerra. Què hi ha de vostre, i de la vostra experiència real, en aquesta ficció?
Diamants i culs de got descriu el meu estat d’esperit en tota l’època que he viscut, però des d’un punt de vista masculí, i l’he pogut fer gràcies al meu germà. Jo tenia un germà cinc anys més gran que jo. Vet aquí que tot allò que dic de la guerra pertany a la seva vida, un seguit d’experiències viscudes per ell que he escrit jo, posant-m’hi. I la resta, coses de quan he estudiat, de quan més tard he tractat amb gent de lletres, gent que he conegut i que he aconseguit que fossin uns catalans com cal... He canviat les circumstàncies, però els fets són els mateixos. O sigui que no he inventat cap caràcter, cap sentiment. Els he anat col·locant a mesura que els he conegut. «Com dir-ho, com dir-ho això?», pensava. Perquè saber-ho, ho sabia de sobra. He inventat la manera, la confecció, però el sentit no. Perquè jo no en sé, d’inventar coses. Les sento, m’impressionen i miro de saber-les dir. I prou. Però no dic: «ara escriuria una novel·la, a veure què hi posaré, que serà d’un fabricant...». No, jo no ho sé inventar, això. Jo dic, en canvi: «Caram! Això ha passat? Noi, sí que és gros! S’hauria de poder dir...».

Tornem als contes d’El cau de les heures. Aquestes narracions sorgeixen de la voluntat de recuperar una realitat ja desapareguda i interessant, o del desig de conrear un català en vies de desaparició?
Aquí tampoc no hi ha res inventat. L’objectiu era dir allò que a mi m’impressionava: retratar-ho. Volia parlar d’uns personatges amb un llenguatge que en altres llocs no hi és. És que jo, durant molt de temps, ja de casada, he viscut una temporada a Gelida, a Sant Llorenç d’Hortons, en una masia bastant apartada. I com que no hi ha tren, ni carreteres centrals, la gent és molt antiga, diguem. Trobava persones que em semblaven del segle passat. I les retratava.

Pot ser que us influís Víctor Català?
Víctor Català? Potser sí, perquè ella també coneixia molt bé el camp. Però d’influència directa, no n’hi pot haver, perquè no l’he llegida gaire. Però deu ser que, com a dones, hem rebut la mateixa impressió del lloc.

Sabem que vau assistir a la famosa Escola de Bibliotecàries de la República. Quins professors vau tenir i què en recordeu especialment?
Per a mi anar a l’Escola de Bibliotecàries va ser una cosa tota nova. Jo vivia aquí, a Sant Feliu, el meu pare era tractant de fruites i verdures, i vaig estudiar perquè se’m va posar al cap que a Sant Feliu no teníem cap biblioteca infantil. Vaig preguntar i vaig anar a trobar el doctor Rubió, que em va dir: «Això rai, sí que s’hi pot fer una biblioteca. Però vostè, per què no estudia per ser bibliotecària?» Jo, ni sabia que n’hi hagués una carrera. No tenia el batxillerat acabat, em dedicava a feinejar... Em va dir que era igual. Em va fer agafar tot de llibres, la Història de l’Art d’en Pijoan, per exemple, i em va dir: «llegeixi-s’ho i vingui’s a examinar». Jo sabia francès, havia viscut dos anys a França (la meva mare era francesa). Vaig estudiar i em vaig examinar. Vaig quedar la tercera de més de trenta que s’hi presentaven. Em vaig trobar molt canviada perquè tot eren noies molt instruïdes. En aquell temps, a les dones no les feien estudiar, si de cas les feien aprendre de cosir, de brodar... Allà vaig trobar filles d’escriptors, i jo venia del camp. Jo no sabia de res, només tenia aquest entusiasme pels llibres. Vaig trobar-me molt desplaçada, però molt enlluernada. I allà teníem professors magnífics, ja ho sabeu: teníem el doctor Rubió, en Carles Riba, en Ferran Soldevila, en Joan Petit... Jo veia pels ulls d’ells. L’any següent vaig ser segona, l’últim any vaig ser primera, i tots em tenien molta estimació i jo no sé per què. M’agradava molt i m’hi vaig llençar de cap. I llavors ja va venir la guerra. I em vaig trobar que estava fent les pràctiques a Vilafranca. A Vilafranca em vaig sentir bibliotecària.


Això ja va ser, doncs, començada la guerra...
Sí, vaig acabar el mateix any que va començar la guerra i a Vilafranca hi vaig anar de segona practicant; la bibliotecària de debò era de vacances, i jo era suplent de la segona. Hi havia molt poca gent, perquè molts dels lectors estaven a la guerra, només hi havia els vells i els petits. Teníem com a lectors molts soldats, perquè allà hi tenien una oficina, un garatge, en deien el “Cos de Tren”, per fer la reparació dels camions que tornaven del front. I aquests nois, a la tarda, quan estaven lliures, venien a llegir a la biblioteca. N’hi havia de totes les nacionalitats... Vam fer alguns amics, afortunadament! I ho dic perquè sort n’hi va haver, el 39, d’aquests amics, quan s’acabava la guerra i es van retirar totes les brigades cap a Barcelona. Els trens ja no anaven... Aquesta colla ens va oferir a les dues bibliotecàries de marxar amb ells. Vam telefonar al doctor Rubió per si podíem deixar la biblioteca (amb el perill que l’espoliessin, o la cremessin), i ens va contestar que féssim allò que creguéssim més convenient, que després ell diria que era el que ens havia manat. No es podia demanar més protecció. Els soldats ens oferien un camió, i jo els vaig dir: «quina llàstima, he sentit dir que estan cremant tot el que és en català de les biblioteques; si ens poguéssim endur alguns llibres...». Ens van dir que carreguéssim el camió i que l’endemà passarien a buscar-nos, i que nosaltres aniríem a la cabina, calentones... era gener... Vam estar tota la tarda omplint-lo amb el que ens va semblar millor. A la nit va arribar la Brigada Líster, l’última de l’exèrcit, i van entrar a la biblioteca esbotzant-ho tot. Al matí hi havia tot de soldats a dintre, dormint amb el cap sobre llibres... Vam esperar els nostres des de les nou del matí. Nosaltres amb el matalasset, i una capa, i una mica de menjar, i anaven passant les hores... Ja ens pensàvem que no vindrien quan es van presentar, a les set de la tarda, que ja era fosc. «Sou a punt? Salteu!», ens diuen, i arrenca el camió amb set o vuit més d’espatllats, penjant de la grua, i  vinga, carretera amunt. La cosa es va posar greu, perquè els camions en fila semblaven un comboi i ens van venir a bombardejar quan pujàvem per l’Ordal, on vam haver de parar i sortir dels camions. Les «paves» van acabar bombardejant lluny. Però lluny és molt a prop, perquè aquell soroll... Ens vam espantar molt. Vam arribar a Barcelona en plena nit, tot fosc, només es veien algunes animetes de llum blava pels carrers. Ens van deixar al carrer Hospital, al costat de la Biblioteca de Catalunya, en una placeta que hi havia, un lloc de policia on no ens van voler guardar els llibres. Així que vam haver de quedar-nos al camió dormint a estones fins que es va fer de dia. En fer-se clar vam veure que venien els obrers de la Biblioteca, perquè l’edifici encara estava en obres, i ens arriba la secretària del doctor Rubió i ens diu: «Desgraciades de vosaltres, que us heu endut tot aquest material. Això és fer trampa, anar contra Franco! Us les carregareu!...». Però després va passar el doctor Rubió en persona i ens va dir: «Ah, són aquí? Molt bé! Han tingut bon viatge? Les felicito». I va cridar uns homes perquè entressin tots els llibres al soterrani. Ara no fa gaires anys, quan hi vam anar perquè havien fet la nova Biblioteca, encara vam trobar els llibres, els tenien tots. Però no sabien com hi havien arribat...

Com s’ho fa una autora catalana per llegir i escriure durant el franquisme? Anàveu escrivint textos diferents, o aquells anys eren prou tristos com per tenir feina únicament per viure?
Jo anava escrivint igual. És quan em vaig posar a escriure més. Perquè abans, quan es podia viure en català, no hi havia pressa. Però ara, que tot estava tancat, és quan calia posar-se a fer-ho. I és quan vaig escriure més, i vaig fer els diccionaris...

Durant aquells anys difícils, de resistència cultural, no vau deixar d’afegir-vos a la tasca de fer perviure el català. Quina va ser la vostra participació, a part de l’obra creativa i d’investigació, en aquest sentit?
Vaig fer classes de català... d’amagat. Des del 55. Me’n van donar la idea uns amics. «Tenim les filles que no saben res de català», em van dir. Però vaig pensar que fer classe per a dues persones era poca cosa, que pel mateix treball... I van venir tres o quatre nenes més, amigues, unes un dia i les altres l’endemà. Grupets de quatre o cinc a diferents hores, durant tres o quatre anys. Déu n’hi do el que van aprendre. De les del primer grup en tinc quatre que ara són mestres de català. Em fa molta il·lusió.


També heu destacat com a impulsora del Premi Martí Dot. Com va sorgir aquesta iniciativa?
En Martí Dot era un home molt senzill, sense cap cultura, un autodidacte. Era treballador metal·lúrgic, solter, gran ja, i li agradava molt llegir i escriure. Havia tingut molts disgustos, era molt discret, i escrivia molt bé. Més aviat s’acostava a la cosa catòlica perquè era l’única que respirava en català, llavors. I escrivia molt bé, però ningú no en feia cas. Només li publicaven algun vers als fulls de l’església, comedietes, aquí a Sant Feliu. I era un bon poeta, seguidor d’en Carner, i d’en Foix. Molt senzill, però amb uns versos molt ben compassats, molt ben comptats. Aquest home es va morir i jo els vaig començar a rondinar: «Fem-li un homenatge. Ara és l’hora». Vaig trobar tres o quatre senyors d’aquí que em van ajudar, i vam obligar l’Ajuntament a posar el seu nom a una escola i a pagar l’edició dels seus llibres. Com que vam pensar que l’any següent ja no se’n recordarien més, vam fer una associació en record d’en Dot, de manera que cada any l’Ajuntament hagués de tornar-se a empassar la píndola... I encara dura. Ara ja som molt pocs, però traspassem una part de la feina a la Biblioteca. I vet aquí.

Com és que us inicieu en el gènere teatral amb una recreació històrica del nostre passat medieval, i escrita en vers, L’ermita de sant Miquel (1968)?
Era un dels primers concursos literaris, el Joan Santamaria de teatre. Jo tenia això escrit i els el vaig enviar. Havia fet aquest perquè era de tema més aviat religiós. En aquell temps si no t’ajudava la religió, no t’ajudava res. I el vaig fer i els va agradar. Vaig tenir sort: no em coneixien de res, ningú. Com que jo no sé inventar, és també una història real. I és més fàcil si t’ho donen. Va tenir èxit, aquest. Em van pagar potser setanta-cinc pessetes, però és igual, l’important era que sortia en català durant la prohibició.

Hi ha tres obres vostres, El pou (1969), L’invent (1978) i Kònsum S. A. (1984), connectades per la presència de tres curiosos personatges; ens en podeu parlar? Us animava a escriure la trilogia sobretot la voluntat de denúncia social o bé la de fer un teatre còmic i accessible?
Aleshores només es podia fer teatre en català si era per als nens. Em vaig trobar que jo no tenia res per a nens i vaig escriure aquests tres llibres. Perquè veiessin el català. Perquè llegir... qui els feia llegir? Després sí que els mestres s’hi han posat. Però llavors ho havien de veure, quedar-se parats veient teatre en català. I vaig fer les tres obres, totes amb el mateix grup de nois: en Nap, en Buf i en Xic. Totes tres contenen crítica social. Volia que la gent s’adonés que els nens també pensen. I que no els havien de donar només coses perquè es divertissin i prou, sinó que acceptessin que tenien l’obligació de fixar-se en les coses que valien la pena. I ho vaig fer expressament, amb una intenció didàctica, diguem-ne. Tot el que he fet per als nens és fet amb una idea d’educació. Sempre.

Un tema recurrent en els vostres escrits és l’excessiva tecnificació del món contemporani, la desaparició de formes de vida més naturals i autèntiques. Hi esteu d’acord amb el diagnòstic d’aquest empobriment? Què en penseu?
Jo crec... Ara em portaríeu a dir altres coses... Jo crec que dintre de l’evolució del cosmos (ja veieu si vaig lluny) hi ha etapes diferents, i d’aquestes etapes n’hem saltat moltes sense valors, i hem de saber que a la terra l’últim mèrit que ha sortit de la nostra projecció vital és la idea del bé. Del bé vol dir de la perfecció, de la bondat, de l’ordre. I tot això que ara s’està perdent. Doncs si volem ser útils hem de procurar que això sigui viu. Tota la resta quedarà enrere: el que hem escrit, el que hem dit... Si no porta l’impuls espiritualista, no val res. Jo crec que el nostre pervindre no és aquell cel on diuen que ens trobarem tots... i què farem? No ens hem de trobar tots, perquè ja no serem nosaltres. Serem un esperit que tindrà un altre destí, que no sabem quin és. No vulguem saber coses. Hem d’estar contents si surt un esperit vivent, bo i fort. Res més.

I la tecnologia ens allunya d’aquest destí...
Cal tenir en compte el que és necessari. Vivim en un món necessari, però tenim una obligació i l’hem de complir, que és ser prou bons perquè surti de nosaltres una altra mena de món. Un món que no farem amb aquestes mans i aquesta cara...: el cos serà una desferra. Allò que deixeu i que es pot aprofitar és allò que no es pot agafar ni comptar, ni imprimir. De la mateixa manera que hi ha un món de pedres, d’aigua, d’animals, de vegetals, de persones... hi haurà un món d’esperits. Totes les religions ens ho deixen entreveure, però s’aturen en un determinat punt i no ens en parlen més. Quan arriba el moment en què s’acaba el cos mortal: callen. Es fa un món a semblança del que deixem, de bons i dolents, de galls i vents..., i ens diuen, perquè no ens desesperem, que no ens morim, que ens trobarem allà. Però us penseu que ens hi trobarem, nosaltres? No!, es trobarà allò que valgui de nosaltres. Jo tinc aquesta fe. Me l’he feta sola, a base de llegir. He llegit molts espiritualistes, molts, però tots m’acaben igual: em deixen sola, a la mort, amb l’esperança, la gran esperança de sobreviure i tornar a ser persona... No! Persona no, no ho serem mai més. Serem un esperit. I, com que no sabem com es produeixen els esperits, callem. El cosmos és grandiós. Què som nosaltres, al costat de tots aquests móns que voleien? No ho sabem. Pensar que la nostra facultat de conèixer i saber... Jo si miro una estrella em quedo acoquinada, penso: «Senyor, i jo què? Jo què?». Perquè no saps on vas, no saps res de l’altre món. No en sabem res ni d’aquest, d’aquest món que circula i és viu. Ens imaginem com n’és, d’immens? O que és un adorno, tot això? És una realitat molt gran, molt greu i molt difícil d’entendre. I val més no pensar-hi, no voler entendre, sinó creure que la cosa està posada així i deu ser necessari que així sigui.

El 1981 publiqueu els Petits poemes per a nois i noies: és amb aquest mateix impuls de formar i educar que us decidiu a escriure poesia per a infants?
Igual, igual. I per fer conèixer a la gent que els nens pensen i que no se’ls ha d’acabar tot amb un tururut. Que s’ha d’acabar amb una cosa que els pugui agradar. I la prova és que rebo molts treballs d’escola escrits per nens, fets després de llegir els meus versos, i em coneixen molt, estic molt contenta.

Des d’aleshores ençà us heu dedicat al conreu de poesia per a nens, fins a veure editats més de deu títols. Quina creieu que és la principal dificultat d’escriure textos per als nens? Com surt un poema per a un nen? En què us fixeu, què us sedueix: el ritme, la música, la rima, una imatge, una situació...?
El més difícil és trobar, primer, una idea que els pugui transmetre... la serenitat, o la bondat, o la tranquil·litat, alguna de les virtuts que voldríem que els nens tinguin. I pensar: això, a un nen, com l’hi podria fer entendre? Doncs dient-li: una formigueta ha caigut al riu i una bestiola que passava per allà l’ha salvada i li ha fet companyia... per exemple. Primer cal anar influint a través d’imatges. Una imatge que sigui escrita, que no sigui només pintada. Es tracta d’admetre els sentiments dels nens i ordenar-los. El nen vol companyia; doncs representem el sentiment de companyia. I em penso que ho vaig aconseguir. I ara farà deu o dotze anys vaig pensar: jo em moriré, això no progressarà... i em vaig posar a escriure de raig poesia infantil. I vaig estar quatre o cinc anys fent poemes infantils. Gairebé un miler, en tinc.

La literatura infantil és la gran oblidada de les nostres lletres; diríeu que no es tenen prou en compte els autors que s’hi dediquen? Sou conscient de ser una de les poquíssimes figures que ho ha fet de manera assídua i “militant”?
És que els escriptors [riu] tenim fama, i potser és veritat, de ser molt presumits. La majoria d’escriptors escriuen per fer-se veure, per fer-se valorar, per dir coses i que la gent digui: oh, aquest, que bé que ho ha dit. És per presumir, com qui es posa un vestit maco. També ho fan els ballarins, també ho fan els pallassos... Molts ho fan només per imitar, perquè allò sona bé. I volen escriure bé, i es pensen que per escriure bé allò ho han de fer en vers. I s’equivoquen, perquè no és la paraula que fa el vers, és el pensament. No queden prou valorats? Ja es valoren ells mateixos. Però aquell escriptor que no es valora a si mateix, que diu: «això no surt prou bé, això s’ha de dir més bé...». Això és el que costa.

Us adoneu que a Catalunya no teniu parell i que per buscar una figura que us fos pròxima hauríem d’anar a buscar una escriptora com la Gloria Fuertes, en castellà?
No la tinc gaire coneguda, la Gloria Fuertes. Però té coses bones per als nens, i per als grans escriu molt bé, sí, sí.

Quan escriviu poesia, tant per a nens com per a grans, utilitzeu la rima i el metre, però molt especialment el ritme, ja que molts versos vostres semblen escrits al dictat, amb una profunda assumpció de la sonoritat i la musicalitat. Sempre escriviu amb forma mètrica? Considereu que és un element important per a la poesia?
Jo trobo que, si es busca la rima, s’acaben utilitzant paraules balderes. Si la rima em sembla fàcil la hi poso, però si no, busco sobretot el compàs. És el primer que miro en un poema. Sobretot el ritme. I mai no m’he proposat si faig versos de 6 síl·labes, de 12, de 18, o si els barrejo. Si el compàs m’ho permet, penso en la música, i amb la idea de música faig el vers, sense tenir en compte res. En aquest últim llibre n’hi ha de perfectes, si es compten, però n’hi ha molts de lliures.

Abans de Jardí vivent, trobem Joana Raspall fent una poesia d’imatges, estàtica, oriental: la poesia d’Arpegis (2004). Com neixen aquests haikus? La influència de Riba és decisiva?
Amb els haikus has de tenir un gran coneixement de la llengua per dir coses boniques amb poques paraules, ben ajustades. A mi m’ha servit de molt haver fet diccionaris. També han de tenir un ordre, els versos. Una llargada de cinc, set i cinc síl·labes cada vers, que els japonesos tenen comptades amb una síl·laba per cada forma fonètica. Que no consonin, per no repetir cap so. Ni paraules agudes ni repetides... «Són incomptables / els estels per on basten / aquells que miro»: 5-7-5. La tanka afegeix dos versos més, de set síl·labes, al final. Són com un extracte, la síntesi d’una cosa. Els poemes d’Arpegis són haikus, els d’Instants, de 2009, són tankes. M’han fet pròlegs molt bons...

Sí, Feliu Formosa; i ara, Carles Duarte. Parlem del vostre darrer llibre, Jardí vivent. El volum té una primera secció («Les violetes») amb poemes molt representatius del que sembla la vostra concepció de la poesia. El poema La idea presenta la composició poètica com una lluita; Tots els sorolls i Rams defensen una poesia on res no és exclòs per humil que sigui; Platja, contra la pura poesia de paisatge, sembla posar les persones per damunt de tot. És així?
Sí, perquè abans d’escriure poesia, n’has d’haver llegit. Al principi del llibre poso les coses que m’han sorprès. Per què em vaig acostar a la poesia? Dius: «Oh, que és bonic això: una violeta». No la busques, al bosc, no la plantes: te la trobes. Què més et sorprèn? El vent, que no pots dir si t’agrada o no t’agrada. És una cosa que et ve a sobre, no te’n pots desfer. Una sonata de Txaikovski que em va impressionar molt, un quadre de Van Gogh... Vaig pensar que si m’impressionaven tantes coses, era senyal que tenia sensibilitat, i vaig entendre què era poesia. I llavors em vaig posar a intentar-ho jo. En intentar-ho jo, van venir «Les margarides» [segona secció del llibre]: això sí, això no, això sí... com qui esfulla la flor. Quan vaig estar madura d’impressions i de saber què m’agradava i què no, em vaig sentir gran i van venir «Les roses» [tercera secció], la millor flor, el ple de la vida. Però les roses tenen totes punxes; sense punxes no en vaig trobar cap. I aquí hi ha el més fort de la vida: l’amor i el desamor, l’amor de debò i la tristesa de perdre’l... I aleshores, quan ja has perdut tot el que podies perdre a la vida, et queden només «Els pensaments» [quarta i última secció]: amb ells vas sospesant el que t’ha agradat i el que no, les coses que has guanyat al costat de les que has perdut... La companyia dels fills... Aquelles coses que queden al marge de la teva vida: no les busques, però en un moment donat dius: sort que tinc això, o allò. Ho he perdut tot, menys els fills. Els fills em cuiden molt bé, i els néts m’estimen molt. La vida és així.

Al poema Passar comptes feu memòria d’aquella «noia temorosa» que s’acostava al món dels «grans poetes». Quins han estat per vós aquests poetes? Quins autors considereu que us han pogut influir?
Ai, no sé: molts, molts que m’han agradat. I molts que no m’han agradat gens, perquè m’han semblat bonics, bonics, però buits, buits... Me n’estimo molts, no sabria triar. Sobretot els més sincers, ho sents, que són sincers. No es posen a fer el ploricó: no me’ls crec, llavors. Me’ls he de poder creure. Riba m’agrada per la concreció, la força; veus que aquella poesia no és una divagació, és un fet, una cosa, i per això m’agrada molt. En Foix, també. Maragall, Salvat-Papasseit... En Carner m’agrada molt, tot i que de vegades el trobo una mica amanerat. Els que es muden per fer bonic no m’agraden tant; els que piquen, encara que piquin, són els que m’agraden. S’han mort molts dels meus... I després la que és molt bona és la meva amiga, la Rosa Leveroni. També ho fa molt bé, encara que la trobo massa clàssica.


A Jardí vivent hi ha una curiosa tensió entre la voluntat d’expressar les emocions i el desig d’amagar-les, de preservar-les de la mirada dels altres. Des d’aquesta idea d’intimitat, creieu que la poesia ha de suggerir les coses, més que no pas dir-les?
És com una vergonya de gosar dir les meves coses íntimes. Tinc dret a dir allò que la gent es calla? És com una confessió, i dir si és bo fer aquesta confessió: calia?

A la darrera secció del llibre hi ha una mirada molt valenta dirigida al més enllà, L’altra dimensió. El poema que duu aquest títol és d’una gran altura i serenitat. Quin paper creieu que hi juga l’amor, en aquesta presa de consciència sobre el final de la vida?
Aquest poema és molt seriós. És la meva manera de dir que l’amor és l’element immarcescible, l’únic que pot passar a l’altra dimensió: vol dir l’estimar, tot el que sigui bondat, afavorir un altre... De la resta de coses que tenim en vida no hi pot passar res, a l’altra dimensió. Jo no ho sé, jo no ho puc explicar. Jo ho deixo tot, em desfaig, i potser em voldran o no, serviré per a una cosa bona, em deuré incloure en tota la nuvolada que hi hagi... Tinc l’esperança que sigui per bé. Ara que, a vegades, sóc una mica rebel: quan veig que l’home com més cultura té més maleses fa, em queda una recança de si estem en guerra o no estem en guerra... Això és el que em fa tremolar. Que hi hagi prou força en la gent que som vius per constituir una cosa anímica que sigui vàlida. Perquè si hem de construir una cosa que sigui fatal, que també podria ser... Però vaja, hem de pensar que la família estigui bona. La nostra obligació d’ara és ser conseqüent amb les coses, estimar la nostra gent, ajudar-los, ser per a ells, tenir paciència... això. La intenció és el que té valor. No sóc filòsof, jo, però.

Finalment, ens espera aviat alguna obra nova de la Joana Raspall?
Tinc molta cosa escrita, però no: m’he descarregat, com qui ha cantat molt i plega de cantar. Tot el que poguéssiu llegir a partir d’ara, seria vell. El que sí que em publicaran ara serà un llibre, però no l’he fet jo. Temps enrere, quan jo començava a deixar-me conèixer, l’alcaldessa de Sant Feliu, Lourdes Borrell, em va fer una entrevista, i em va fer llegir unes quantes coses meves, i ara ho publica.

Acabem la trobada esbrinant que el llibre de què parla la Joana Raspall és El meu món de poesia, i encara agradablement sorpresos per la seva lucidesa, simpatia i jovialitat («Per no quedar tan vella, em trauré la valona», ens diu, preparant-se per a les fotografies), tanquem una entrevista memorable, que ens ha dut de la guerra a la poesia de les flors, de la passió pels llibres al misteri del cosmos, de la vida i de la mort.

 
Pere Ballart / Jordi Julià

Cercar articles de/d´ Pere Ballart / Jordi Julià a l´arxiu.




 
Jardí vivent

Jardí vivent
JOANA RASPALL
El Cep i la Nansa Edicions
Pròleg de Carles Duarte 106 pàgs.
14.00 € - 112513.1
 
  
 
inici | sumari | editorial | anteriors | notícies | subscripció | contacte | informació legal
    Pel foment de la lectura en català
Lletres és la revista d'informació per als socis del Grup del Llibre
 

Revista Lletres
Av. República Argentina, 83 Baixos | 08023 BARCELONA
Tel. 932 197 571 - www.lletres.cat

Grup del Llibre
Av. República Argentina, 83 Baixos | 08023 BARCELONA
Tel. 93 219 75 71 / 93 219 43 17- www.grupdelllibre.cat
Grup del Llibre
appec
membre de l'APPEC
 
 
Col.labora:
Ajuntament de Barcelona
disseny web | abity.com