Fa molts anys que Gertrude Stein va decidir que una novel·la és una novel·la... i ens va deslliurar de molts prejudicis. I cito la pope de la modernitat, aquell fenomen artístic que ja té més d’un segle, no pas per casualitat. Segurament l’esmento perquè, si m’obliguessin a definir aquesta primera i molt madura novel·la d’Andreu Gomila, diria que és postmoderna. I em quedaria un cert desfici. O una insatisfacció, que tan bé va definir Husserl, encara que canviaria allò que l’ésser humà en triar es limita, per en “definir”. En definitiva, poc importa quan en menys de dues-centes pàgines tenim una possibilitat de trobar un veritable esforç literari, reeixit i inquietant. Intentaré explicar-me.
A partir d’una mena de Jules et Jim ajornat i no sense unes gotes de crueltat, bàsicament sexual, tenim tres personatges—Arnau, Maria i Orestes—i la fal·làcia patètica premodernista, diríem, d’un port, d’un mar, d’una illa, d’una asfíxia, també. L’asfíxia que ja va sentir el Werther goethià i que va menar al suïcidi la joventut europea del moment en què Europa encara no s’havia devaluat, com ara, a base de ciment. Un autor, Goethe, en el qual no es recolza l’autor actual per intentar, sempre sense oblidar que és poeta, la seva primera novel·la. Una obra que transmet la sensació que ha estat escrita amb tanta parsimònia com la poesia i que, en conseqüència, no sols fa de bona lectura, sinó de relectura. D’altra banda, i com ha confessat l’autor en entrevista, els capítols “0”  introdueixen el punt de vista de l’autor, a part del que és pròpiament del narrador. Tenim, per tant, una certa trampa en la qual nosaltres els lectors, sempre hipòcrites, segons el dictum baudelairià, podríem caure. Ens en salva l’esforç literari de l’autor, que és notable, que ens va menant no pas cap a uns anys d’aprenentatge (segueix planant l’ombra de Weimar en la nostra condició lectora), o una manera de cobejar sortir d’una illa, com va sentir Joyce a la seva Irlanda, ans en una decisió per trencar amb allò que impossibilita aprendre, per més plaent que sigui. No hi ha dubte que pescar uns peixets o onades i fer-ne un brou és un plaer, per exemple, que no s’estalvien els personatges d’aquesta novel·la.
De tota manera, l’autor, Andreu Gomila, no oblida que la novel·la té les seves regles, que no sempre són les de la poesia, present tot al llarg de l’obra. El “port” del títol apareix ja a la primera frase i amb majúscula, mentre que la frase lapidària del segon enunciat també del títol, “no serà res de mi” la clou, bo i deixant un dels protagonistes, “Maria”, perduda pels carrers de Buenos Aires. Per alguna raó, en una altra vida, la de poeta, Gomila és autor d’un Diari de Buenos Aires (2007). Llicència poètica? Segurament,  en una novel·la que titllaria, ben feliç jo, de “lírica”.
David Castillo, tot presentant la novel·la, va recordar a l’auditori  la tradició que suposa l’existència d’un bon estol de poetes mallorquins que han conreat la novel·la o a l’inrevés, novel·listes també han conreat la poesia. Miquel Àngel Riera i Blai Bonet i, segurament, un llarg etcètera que conec poc. Té tota la raó, però s’enganyarà el lector que a base dels poetes—que, curiosament, solen ser dones-poetes—que apareixen al llarg del Port no hi sàpiga trobar també un llarg etcètera de narradors a seques. Des d’una Woolf que, al final de Les onades va preguntar-se, molt líricament, on era el triomf de la Mort, amb majúscula, fins a una Rima, el personatge inoblidable de W. H. Hudson, que va llançar un missatge ecològic, religiós, de molt abans que tant l’ecologia com el fet religiós no derivessin  en bajanades, sovint, en el segon cas, letals. Per no parlar de les gotes de filosofia pura, diria, d’arrel musiliniana. Per alguna raó, Gomila, en la seva novel·la, sense citacions prèvies, l’acaba amb una citació de Cioran, un pensador certament atractiu.
Per tot plegat, ja es pot suposar que El port. No serà res de mi és una novel·la per amants de la literatura i un brillant inici d’una carrera narradora que espero que no s’estronqui.