Esperonat per una fam irreductible que el tenalla, el llop surt del cau, s’enfarina l’urpa i l’esmuny sota la porta per enganyar les cabretes. És tan ferotge i abjecte que tampoc dubta a disfressar-se si el premi ha de ser una feble caputxeta gola avall. Però un bon dia, el nostre temible llop es rendeix al dejú per haver vist un formatge on hi havia una Lluna. De la mateixa manera pot actuar el cronista contemporani del poder. El seu relat necessita llops. I si cal canviar-los la indumentària perquè es diguin Iraq o Iran segons convingui tot es posa al servei de l’infern fet a mida. Però com que les orelles tan grans que l’àvia té no són per res més que per sentir-hi millor, caldrà mantenir-les ben esbatanades perquè no ens adormin amb un conte qualsevol.

Oblidem ara el llop de les faules occidentals per capbussar-nos més enllà, en una geografia sensorial que evoca els primers batecs de la humanitat. L’escenari, a cavall del Tigris i l’Èufrates, té reminiscències bíbliques però la nostra contemplació adquireix el privilegi de la primera persona, que ens aboca a devorar de manera vertiginosa paisatges propers i a temps real. La porta l’obre magistralment el lingüista i cuiner iraquià Pius Alibek amb Arrels nòmades (La Campana), la seva primera novel·la escrita en català. Com si es tractés d’un encanteri de la mítica Xahrazad, el magnetisme de la narració convida a encadenar albes entre successius punts àlgids vitals durant els primers vint-i-sis anys de l’autor al seu país natal abans d’establir-se a Barcelona. Pàgina rere pàgina la lletra va cedint el pas a un conglomerat dinàmic i captivador d’olors, sons i imatges travats sempre des de l’òptica de l’infant, l’adolescent o el jove que explica la història.
És així com, partint d’una visió inicial de tonalitats vermelloses damunt d’una catifa, som l’ombra d’un nen ros amb la pell blanca que viatja cap al sud desconegut on ens farà còmplices dels seus descobriments i lliçons de vida entre baralles escolars, immersions culturals i formació religiosa. Gentilment, Alibek ens fa un lloc al petit Skoda gris familiar per conduir-nos amb el seu pare cap a aiguamolls mil·lenaris poblats per uns xeics ostentadors d’una homenia primària que viuen en perfecta harmonia amb la natura. La cúpula estrellada del cel de Bagdad esdevé també la nostra única flassada mentre dormim en un terrat de la ciutat. I a l’horitzó, desert enllà, un beduí desxifra enigmes en una sorra que activa la bellesa i la més pura crueltat al seu albir. “Explico les coses com les vaig viure. Sense reivindicar el passat d’un país que a molts sorprèn per la seva prosperitat i convivència simplement perquè han estat víctimes dels mitjans i no han pogut anar més enllà”, assegura un autor perplex per la prioritat que es pugui donar a aquest fet per damunt de la novel·la.
La força literària de l’obra no rau només en la capacitat de projectar-nos com a espectadors d’una vida sinó que troba eixos també en tot allò que no està escrit però que suggereix. L’hipnotisme dels punts suspensius visuals és constant amb un univers de matisos i subtileses que destil·len del testimoni pensat en clau oriental, en l’arameu matern, i que troben un còmode encaix en la nostra llengua occidental.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.