Hi ha autors que saben apropar-se al dolor i per això van a la recerca del temps perdut sense permetre’s cap concessió a la nostàlgia. Hi busquen les arrels de la catàstrofe, però no s’enganyen: saben que tota vida acaba convertida en una pregunta sense resposta, en una successió de fets absurds que es guarden a la memòria de manera arbitrària, en un paisatge desolat assotat pel vent. Per Petterson és, com J.M. Coetzee o Cormac McCarthy o el seu compatriota Kjell Askildsen, un autor d’aquesta mena.
A Salir a robar caballos (no hi ha traducció al català), la seva novel·la de presentació —com a mínim per aquestes terres—, Petterson ens presentava Trond Sender, un narrador solitari que després de jubilar-se decidia abandonar la ciutat, aïllar-se del món i anar-se’n a viure en una cabana al mig del bosc situada a la frontera entre Noruega i Suècia, en un paisatge molt semblant al dels estius de la seva infantesa. El seu record ens duia a l’estiu de 1948, l’estiu de la desaparició del seu pare, l’estiu en què el protagonista adolescent ingressava a la vida adulta. Era, doncs, a pesar d’estar narrada des de la vellesa i el desencís, una novel·la d’iniciació i, malgrat la tristesa que dominava el to de la narració, deixava oberta una mínima escletxa per a l’esperança.
Maleeixo el riu del temps té molts punts en comú amb aquella novel·la: un narrador en primera persona que no deu ser gaire lluny d’arribar als seixanta —encara que en cap moment no sabem del cert quin és aquell «moment de l’escriptura» al qual fa referència, sí que ens en dóna algunes pistes—; un paisatge diferent —la costa del nord de Dinamarca— però que també havia estat, per al narrador, un espai d’estiueig durant la seva infantesa; unes relacions familiars difícils.
Malgrat totes aquestes coincidències, Maleeixo el riu del temps és una novel·la sense redempció possible per als personatges que l’habiten. Una novel·la desoladora. Trista des de la primera a l’última frase. La formulació d’unes quantes preguntes que sabem que no obtindran resposta. La constatació que el temps s’escola sense que ens n’adonem i que les coses en què havíem cregut, les persones en les quals havíem dipositat tota la confiança, les idees que havíem defensat amb vehemència tenen, en el millor dels casos, la consistència de l’aire (però, de vegades, encara és pitjor: les idees s’enfonsen com murs edificats sobre el fang o ens mostren la seva cara criminal; les persones se’ns giren d’esquena o no som capaços de comunicar-nos-hi).      

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.