Que el punt de partida d’Això del català, d’Albert Pla Nualart, sigui una sensació i no un fet demostrable científicament, és important. Ningú no pot demostrar que una llengua sigui més fàcil que una altra; pensar-ho és un prejudici que serveix per posicionar-se en contra de la considerada difícil (si un té mandra d’aprendre-la o de fer-la aprendre) o a favor (si un vol demostrar que la domina). Albert Pla aprofita per al seu assaig el mateix títol d’un article de Joan Solà (Avui, 1/10/2009) a propòsit de la percepció que el català és difícil. Solà és un lingüista d’una autoritat indiscutible i Pla un corrector i periodista amb vint-i-cinc anys d’experiència que es baralla amb la llengua per trobar la solució més genuïna i adequada al registre. A més a més, no és casualitat que hàgim d’afegir un rol més a cadascun d’aquests professionals: Solà forma part de l’IEC, la institució encarregada de fixar la normativa, i Albert Pla des de l’estiu del 2009 escriu a la contraportada de l’Avui una columna sobre llengua, Català a la terrasseta. A escala institucional i a escala més modesta es pot exercir el poder d’avalar o no una paraula o construcció; no ens enganyem, però, sobre la modèstia dels periodistes, perquè fan d’intermediaris entre el rigorisme de la institució, les necessitats expressives d’escriptors que «han de ser» corregits i la curiositat de l’usuari mitjà. Pla constata que són tres els problemes que fan que veiem difícil el català: la seva condició de llengua feble que el torna no necessari, la interferència amb el castellà i la mateixa normativa del català que —fixada el 1918 i el 1933— es revela, sobretot en sintaxi, desfasada. D’aquests tres problemes tractarà el llibre, però cal tornar de nou als rols: la responsabilitat que canviï el marc social i el català deixi de ser una llengua no necessària i farcida d’interferències recau en la societat, és una responsabilitat col·lectiva obligar o no els polítics a fer una eficaç política lingüística que normalitzi el català. La responsabilitat de flexibilitzar la norma recau en professionals concrets: «lingüistes, escriptors, periodistes, professors, assessors, etc». Pla se centra en aquest tercer problema i mostra el seu compromís amb energia i esperança: «només eliminant de la correcció tot allò que la fa inútilment difícil, tot allò que genera desconcert i confusió sense ajudar-nos a dir millor el que volem dir, podrem després exigir als usuaris un ús responsable i professional de la llengua».
El llibre es divideix en dues parts: la primera, «Per una normativa del segle XXI», és una síntesi de les demandes de canvi de normativa en clau de futur que fa l’autor. La segona és un recull de 85 articles on a través d’exemples concrets, com si cadascun fos una raó suficient, ens adonem de com l’autor ha arribat a les conclusions que s’exposen a l’inici. Aquests articles parlaran d’interferències i del bilingüisme asimètric que pateix el català, de manera que el tema del llibre són els tres problemes esmentats però en un ordre invers. Pla enfoca d’entrada la necessitat de canvi de normativa com a ideologia que serveixi de «marc» als seus articles perquè ningú no se’ls prengui com un mer transvasament de normes que segueixin contribuint al desconcert.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.