“Si algú vol anar a la recerca de les nostres tradicions, haurà de fer-ho pels pobles de l’interior, i no sempre la sort serà la seua companya, perquè el progrés s’ha emportat la major part d’allò que fou un costum o un ofici i ara sols en roman un record en la gent major”. Així comença a redactar Bernat Capó el capítol que dedica a l’ara increïble ofici de cocouer. Aquesta frase és no només una declaració d’intencions sinó una constatació de la realitat. Un esdevenir històric, que hem convingut a anomenar progrés i al qual hem revestit d’una connotació només positiva, ha fet desaparèixer –en ocasions només ocultar– algunes de les nostres més arrelades costums i tradicions, que l’observador interessat encara pot trobar vives en alguns llocs i en la memòria oral de molta de la nostra gent gran. Perdre aquest tresor seria un suïcidi com a poble; personatges com Bernat Capó contribueixen que això no passi.

Els dos volums –amb edició a cura de Tomàs Llopis– estan estructurats alfabèticament a manera de diccionari enciclopèdic. Un ball, una menja, un ofici, una eina, un joc, un remei, un beuratge, un costum, forneixen el títol de l’article que l’autor desenvolupa amb la seva prosa fluïda, propera, entenedora i sobretot entranyable, amb rampells d’espontaneïtat i sempre amb el seu rerefons irònic tan característic. I aquesta prosa, ultra el propi descobriment i explicació de cada terme, és una de les joies que amaga l’obra: la manera com Bernat Capó ens explica el que sap, el que ha vist o li han explicat, el que l’ha sorprès, el que l’ha emocionat. Lluny de qualsevol discurs antropològic de tipus científic, aquí trobareu l’home implicat, integrat, que passeja amb la seva llibreta, que pregunta, que compara, que recupera mots, que vol saber més enllà d’allò superficial, i que després vol ensenyar, transmetre.

L’edició dels llibres és molt polida, però hi trobem a faltar més fotografies i imatges, la qual cosa no fa minvar en absolut l’interès i la comprensió d’uns textos que demanen ser atansats a l’avi de la família amb el prec que enceti la lectura en veu alta, amb els seus tons treballats pel mateix pas del temps que la lletra ens fa viure, potser una nit a la vora del foc, potser una vesprada al recer de l’ombra.
 

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.