L’escriptor asturià Xuan Bello, autor d’obres d’assaig, narrativa i poesia ens presenta en aquest volum un conjunt de textos dispersos: reflexions, articles d’opinió, poemes en prosa, petits contes o traduccions de poemes (bàsicament en llengua portuguesa), que podrien conformar un dietari íntim, encara que l’autor ha decidit prescindir voluntàriament de cap mena d’indicació cronològica tret d’aquelles que apareixen com a part integrant dels propis escrits. La neu simbolitza l’entorn geogràfic, el paisatge asturià que centra gran part d’aquestes proses, i els complements circumstancials, de mode, lloc o temps tot allò que envolta la vida de l’autor. Precisament aquest paisatge, evocador i nostàlgic alhora que reivindicatiu, d’un asturianisme irrenunciable enfront del pretès cosmopolitisme del centralisme espanyol, és el protagonista d’alguns dels passatges més dolços escrits per Bello. Si poguéssim establir una classificació temàtica dels diferents articles caldria destacar en primer lloc, aquells que fan referència als records que provoca en l’autor la visita a un espai geogràfic determinat, ja sigui la platja, protagonista dels estiuejos infantils, o un llogarret de muntanya que forma part de la seva mitologia personal a través de la figura del pare absent. Tot plegat desemboca en una allau de reflexions sobre el pas del temps i els paradisos perduts, duent-nos a través de l’experiència particular a una profunda reflexió sobre la condició humana.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.