Quan la qualitat estètica i la literària es fan la competència, l’escriptor ha de saber jugar hàbilment amb recursos lingüístics per treure les màscares de la realitat i descobrir-ne la cara més bruta. Al poeta valencià Tono Fornes només li cal la veritat de les paraules per escriure. Explora el món amb una mirada neta, para l’orella al parlar de poble i destria qüestions morals per servir-les en forma d’imatges brillants i honestes que ens ensenyen a viure. “Escolta, obri, pren, mira la forma mugronal d’aquesta llima”; pot haver-hi millor invitació que aquesta?.
La seua poesia s’endinsa pels camins de l’hedonisme, amb la passió d’algú que fuig de convencionalismes. La vista del seu balcó, la xicranda, les rialles de la bona gent, la primavera o les carícies amables que li propina el seu veler, el Capità Boira, són una constant que batega en cadascun dels poemes.

“El que més s’assembla a l’aigua
amarga de la mar,
mariner, és una llàgrima”.

Un bagatge de poemaris premiats, sense oblidar De mar estant, una singladura per les costes valencianes que el varen fer mereixedor del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig, converteixen Fornes en una de les nostres veus més clares, sensates, lúcides i apassionants. No debades, la seua poesia defuig de qualsevol lirisme. Les seues obres no són jeroglífics que calga desxifrar. És clar quan posa al descobert les pors, els tòtems i els tabús: “que dels inferns no parle, amor meu, que dels inferns no en parle”.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.