L’obra de Màrius Sampere acaba de ser reconeguda amb el premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, gràcies als vots dels seus associats. Tot i representar només la majoria de socis d’aquesta entitat, aquest és un guardó molt representatiu pel fet que són els mateixos escriptors que valoren la trajectòria literària i la qualitat de l’obra de Màrius Sampere, com anteriorment ho havien fet amb noms indiscutibles de les nostres lletres, com ara Jesús Moncada, Quim Monzó, Jaume Cabré, Feliu Formosa, Joan Francesc Mira o Maria Barbal, entre d’altres.
En el cas concret de Màrius Sampere, però, no es pot considerar que aquest sigui exclusivament un premi a tota una carrera (una distinció simbòlica que li arriba amb més de vuitanta anys). Aquest reconeixement coincideix amb un dels moments de plena activitat literària, ja que acaba de veure publicats dos nous títols, un de poesia i un altre de novel·la: L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010) i El gratacel (Meteora, 2010), respectivament. Gràcies a la confiança i la bona feina d’aquestes dues editorials aquests dos projectes (que tot i ser recents ja fa anys que ve anunciant, especialment el novel·lístic) han pogut materialitzar-se en forma de llibre.
Pot arribar a sobtar que un poeta de trajectòria brillant i dilatada com la de Sampere s’atreveixi amb el gènere de la novel·la, és clar que no ens hem d’imaginar que ens trobem davant d’una obra realista o costumista. Semblant a les operacions literàries de la seva lírica, El gratacel és una obra abstracta i simbòlica, amb uns tocs de surrealisme i absurd, que sens dubte ha d’haver estat influïda per La divina comèdia de Dante, El castell de Franz Kafka o el Gog de Giovani Papini. Aquesta és una narració circular, que ben bé pot ser entesa com una ascensió al coneixement dels misteris de l’individu i de l’existència, o un descens cap a l’infern del sense sentit de la memòria, on Sampere torna a reprendre molts dels temes i de les imatges més característiques de la seva producció poètica.
Tant l’estil narratiu, com el conreu d’aquest gènere, no sorprenen els lectors que fa tot just un any i mig vam assistir a l’aparició de Pandemònium o la dansa del si mateix (Lleonard Muntaner, 2008), un conjunt de proses líriques, a mig camí del poema en prosa, del quadern de notes i del llibre d’aforismes. Molts d’aquells fragments narratius eren equivalents a bona part dels poemes més representatius de Sampere, i podem arribar a considerar que el seu últim recull poètic, que acaba d’editar la mateixa editorial, és l’altra cara de la moneda d’aquella obra. L’estació dels espiadimonis torna a ser un volum amb l’estil inconfusible del poeta, amb els símbols i temes obsessius que han ajudat a configurar una obra coherent i dilatada. I d’entre el conjunt de setanta peces es destaquen poemes com «Algun naixement», «Sento l’olor», «Dic que el pensament», «Com tota paraula», «Escolta amb lentitud», «El firmament, vet aquí», «Mare, no em renyis», o «Va ser el temps de les mimoses».
Un nou volum de Sampere, però, ha estat distribuït al llarg dels primers mesos d’enguany, el titulat La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970-2008), editat per Edicions del Salobre els últims dies de 2009. Com resa el subtítol, aquesta obra aplega el conjunt de llibres que l’autor ha anat escrivint durant gairebé quaranta anys, i que no va tenir la sort que trobessin un editor. De fet, després que Àlex Susanna li obrís les portes de Columna (entre 1984 i 1996), i durant uns anys passés a ser escriptor de Proa (entre 1999-2006), en els darrers temps, Sampere ha tornat a distribuir la seva producció entre diferents editorials, com a mostra de les dificultats que té la poesia (i fins i tot la d’autors sòlids i consagrats) per trobar un editor o un mercat.
Mentre que el prop de vint títols publicats des del primer volum, L’home i el límit (1968, Premi Carles Riba), configuren els edificis de la ciutat poètica samperiana, aquest nou volum ja deixa clar en el títol que ens trobem davant de La ciutat submergida: dotze llibres «apòcrifs», que les circumstàncies poètiques, personals o socioculturals no van permetre que veiessin la llum abans, ni que els poguéssim comptar entre els «canònics» de la seva obra. En cap cas, però, cal considerar aquesta producció que romania secreta com a obra menor o simple entreteniment, i és que d’entre tots aquests versos sobresurten quatre llibres en especial: El déu de les flors i la mort, La ciutat submergida, La consagració del caos, i molt especialment Poemes per al germà fugitiu (on apareix amb força una manera derivada de la pròpia de l’autor, molt més elegíaca, versicular i invocadora).

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.