Enguany es commemora el centenari del naixement del poeta Màrius Torres. Actes d’homenatge i recitals es multipliquen arreu del país i Lletres ha volgut sumar-se a l’efemèride acostant als seus lectors les paraules de qui encara pot oferir per fortuna un testimoni íntim i directe de la figura de l’autor de «La ciutat llunyana». Amb uns 95 anys increïblement vitals, Víctor Torres, germà del poeta, és un referent indiscutible en la història de la lluita de Catalunya per defensar els seus drets nacionals; és també l’autor d’unes Memòries polítiques i familiars (Pagès Editors, 1994), un document certament valuós per conèixer de primera mà la difícil supervivència de les institucions catalanes durant la llarga nit del franquisme. Acollits per la càlida hospitalitat que ens brinden, al domicili familiar de Lleida, ell i la seva esposa Raymonde, ens disposem a recordar al seu costat tot allò de què la seva memòria claríssima, un judici sempre ponderat i un envejable bon humor han volgut fer-nos partícips.

LLETRES: Voldríem parlar amb vós del vostre germà, en ocasió del centenari del seu naixement, i de com va ser la vostra relació personal i familiar amb ell. Estem encantats, però, de ser davant d’algú que ha jugat un paper tan rellevant tant a la guerra civil com al govern de la Generalitat a l’exili i més tard, com a diputat i com a senador en la transició democràtica, i per això, abans, també volem demanar-vos sobre la vostra llarga trajectòria al servei del país. Si us sembla bé, podem començar per la guerra. Quant va durar la vostra experiència al front?
VÍCTOR TORRES: El juliol del 36 jo era a Lleida, de vacances del doctorat, que estava fent a Madrid, i vaig presenciar aquí aquell parell de mesos tan desagradables. Em dono vergonya retroactiva del que va passar a Lleida, que no va ser, però, més que una caricatura del que estava passant també a La Corunya, Sevilla, Pamplona, etc. El pitjor de la bèstia humana va sortir a flor de pell. Pel que fa al meu sector, a la Joventut Republicana de Lleida, la junta directiva es va espantar davant aquell esclat revolucionari. Vaig ser nomenat secretari, amb la missió de plantar cara a aquella situació governada per la FAI, la CNT, els socialistes, el POUM... Per subsistir necessitàvem una milícia; cada partit en tenia una. Vam reclutar prop de dos-cents homes i ens vam assabentar que a Barcelona s’estava organitzant la Columna Macià-Companys, preconitzada per Esquerra Republicana i Estat Català. Ens va fer molta il·lusió aquell contrast amb l’ambient roig-i-negre que imperava per aquí. Vam marxar de Lleida el 5 de setembre, aplaudits per la població que ens veien com un reactiu en aquell moment tràgic, i cap a Barcelona falta gent. El 18 de setembre vam baixar més de dos mil homes per la Via Laietana, formats, amb banderes estelades i catalanes, amb un públic que ens ovacionava fins a l’estació de França. En Companys a la Generalitat estava en una situació difícil sota la pressió revolucionària i això va donar ànims; ell mateix va venir a l’estació a acomiadar-nos. El d’aquella baixada per la Via Laietana, carregats d’il·lusió, carregats d’empenta, ha estat un dels dies més feliços de la meva vida.

I llavors arribeu al front d’Aragó.
Al front... la guerra és la guerra. Vam estar prop d’una mesada a Alcanyís, amb la instrucció, i als de Lleida —jo n’era «centurió»— ens van destinar al cos de metralladores de la Macià-Companys. Vam estar en primer lloc a Vivel del Río, després a Portalrubio, Torre los Negros..., sempre pobles de la província de Terol. Podria exagerar o disminuir la importància dels fets, però crec que vam fer el que s’havia de fer. Vaig ascendir a comissari polític de batalló i vaig conèixer en Sales, en Joan Sales, que va ser company meu a la Brigada 131. Amb ell vam participar a la batalla de Belchite, que Déu n’hi do. Va ser d’una ferocitat tremenda. En Sales, que havia sortit tinent de l’escola de guerra de Barcelona, en assabentar-se que el germà de Màrius Torres era en una brigada, va demanar de ser destinat allà on era jo. I me’l vaig trobar. Era un gran personatge. I valent. El recordo a Belchite, sense perdre l’aplom, sense córrer, sense cridar... En les seves cartes a la Mercè Figueras va dedicar-me paraules molt agradables. Després de la batalla vam entrar en un període de desgast, en una guerra de posicions, fins que va venir l’ofensiva brutal de Franco el 38, amb un desplegament de forces extraordinari. Per cada avió nostre n’hi havia cinquanta dels altres; per cada canó, cent... I vam anar reculant, reculant i va venir la desfeta. La frontera es va establir al Segre. Una sarna infectada em va enviar tres setmanes a Barcelona, a l’hospital. Nomenat Comissari de brigada, em van enviar al front de Balaguer; vaig estar a Linyola, a Bellcaire... I fins al final, el 39, que vam arribar a la frontera francesa. Podria explicar un dia seguit anècdotes, i aventures, i pors, i tranquil·litats. Hi ha gent que es complau a explicar les batalletes; jo no vull presumir de res, però em sembla que vaig complir amb el meu deure. Estaves allà i no et quedava més remei. A més, aquests que portàvem una estrella vermella de comissari polític teníem com a lema —com a lema teòric— el primero en avanzar, el último en retroceder... Amb l’escassedat de mitjans que teníem... Jo tinc la teoria que si ells no haguessin rebut l’ajuda de la Legió Còndor i de divisions senceres italianes, els hauríem fotut una pallissa. Sense aquesta desproporció hauríem guanyat nosaltres, perquè nosaltres teníem la força de la raó i en canvi ells eren soldats manats, pobrets, de les quintes que hi anaven a la força. I el nostre era un exèrcit de convençuts.

A començaments del 39, doncs, travesseu la frontera i acabeu, per desgràcia, al camp de Sant Cebrià.
Vaig estar a Sant Cebrià, el febrer del 39; no va arribar a un mes perquè el meu pare estava refugiat a Osseja, un poble de la Cerdanya francesa, en una casa que havia llogat el doctor Ribas Soberano, diputat del parlament de Catalunya, i el metge que va recomanar al meu pare de portar en Màrius al sanatori de Puig d’Olena, del qual era director. I jo hi vaig anar un parell de mesos, mentre que el meu pare va anar a Lió, a casa d’uns espiritistes... A Montpeller, més tard, comença per a mi una etapa apassionant. Primera, que arribaves a una ciutat encantadora, predominantment estudiantil —hi havia molts universitaris—, i era una ciutat maca. Hi havia pa blanc, no hi havia bombardejos, hi havia franceses molt guapes... Un paradís. Clar que tenies només deu francs diaris per sobreviure... Però la felicitat a casa dels pobres dura poc, perquè jo vaig arribar allí el mes de maig i a principis de setembre, comença l’altra guerra... I ja sabeu què va passar. Amb la Blitzkrieg, els alemanys ja eren a París el juny de l’any següent... i nosaltres a la França ocupada. I va passar que en Companys el van agafar i el van assassinar. I va passar que nosaltres érem cada dia amb l’ai al cor per si feien o no feien una ràtzia... Quatre anys més aviat oblidables, d’una tensió nerviosa... Val a dir que nosaltres, els joves, havíem tingut l’encert de matricular-nos a les universitats, i tinc gairebé la certitud que això va fer que els alemanys ens tinguessin un cert respecte. I una anècdota ho corrobora. Quan començava a festejar amb la meva dona, un dia vam anar al cinema Pathé i a la sortida hi havia la Gestapo, amb les metralladores, a fer una tria de la gent que sortia. Van veure que el meu carnet deia «Refugié espagnol» i em van posar a un costat. Només van separar a un jueu i a mi. La meva dona (encara quan ho explica es posa a plorar) no em va voler deixar anar, i se’ns van emportar a tots dos a unes oficines de la Plaça de la Comédie, un soterrani, i allà em van estar interrogant tres quarts d’hora. Preguntes i més preguntes i al final l’interrogador em diu: «vostè, ara, quina documentació té?». Amb la carta de refugiat se’m va acudir d’ensenyar la targeta de la universitat, de la facultat de dret. Em pregunta què hi estudio, li dic que filosofia, literatura... I amb aquella mentalitat una mica germànica em diu: «així vostè no és un terrorista». I ja va estar. Va ser l’únic incident destacable, perquè quan hi havia ràtzies jo anava a casa del pare de la meva promesa, un home encantador, professor d’anglès que havia fet la guerra del 14 al 18 i que per tant els alemanys no se’ls estimava gaire, i que em va acollir com un fill més.

En algun moment el vostre pare, com revelen les cartes de la família, s’havia plantejat la possibilitat d’anar a Amèrica, oi?
Però la vam descartar de seguida, per no deixar en Màrius sol. Sense ell al sanatori, hauríem marxat. Teníem molts oferiments per anar a Mèxic, on el meu pare hauria pogut continuar fent de metge i jo d’advocat, però així érem una mica més a prop d’en Màrius. La meva germana Núria va tenir aquell acte de coratge extraordinari de passar la frontera a Bourg-Madame, travessar el riu clandestinament, amb els falangistes a una banda i la Gestapo i les tropes de Pétain a l’altre, aviat està dit... i la pobra va donar un parell de mesos d’alegria a en Màrius. Va ser marxar la Núria i al cap de dos mesos es va morir. Ara ho recordes i... són moments d’unes vivències molt difícils, perquè estàs entre possibilitats gairebé totes dramàtiques. Havies d’escollir entre les diferents tragèdies que es presentaven.

El pare i la germana van tornar...
Molt precàriament. A Barcelona, el pare, la tia Conxita i la Núria van estar en una casa d’una amiga íntima de la infància, al carrer Sepúlveda. I jo a fora. Quan el meu pare va morir, jo era a París, amb Tarradellas. El meu pare tenia un edema pulmonar, la feblesa de fumar massa li va ser fatal, i se sentia morir. La Núria em telefonava, m’escrivia cartes, telegrames, perquè tornés. Però jo no podia deixar allà la Raimunda i els dos fills. Tant va insistir que vaig anar al consolat de Franco a París, i ho vaig explicar: «Jo sóc un d’aquells que vostès en diuen un rojo, però tinc el meu pare que s’està morint a Barcelona i voldria tornar per fer-li una abraçada abans de morir-se. Els vinc a demanar un passaport d’anada i tornada, ni que sigui per vint-i-quatre hores». I el tio aquell, amb una rialleta cínica, respon: «Mire usted: si quiere un pasaporte se lo doy inmediatamente. Pero no le garantizamos la vuelta». Resultat?: que naturalment no vaig agafar aquell passaport i el meu pare es va morir al cap de tres dies.

Són ja els temps en què participeu activament en les tasques de la Generalitat a l’exili.
En una França humiliada, amb la Gestapo patrullant pels carrers, Irla, que era a Ceret, l’octubre del 40, un cop assassinat Companys, té el coratge d’assumir la presidència i ocupar-la durant quatre anys. Jugant-se la pell, perquè malgrat tot feia reunions: anava a Montpeller, a Tolosa, a Marsella. I convocava gent, i en petit comitè conspiraven i aguantaven la flama, si altra cosa no. Amb la victòria dels aliats, se’n va a París i restableix la Generalitat al carrer Washington, número 10. Va constituir un primer govern que va costar molt, perquè entre els exiliats hi havia moltes divisions, i que, molt heterogeni, va durar poc: hi havia en Comorera, Pompeu Fabra, Carner, Serra i Moret, Rovira i Virgili... És a dir, posicions no enfrontades, però completament diferents. L’Irla se’n va cansar i l’any 48 el va dissoldre. I va tenir la gràcia o la desgràcia de nomenar secretari general de la Presidència Víctor Torres. Per a mi van començar set anys extraordinaris, per la responsabilitat de les funcions que em van atribuir, ja ho veureu,  l’Irla no era a París, era a Cogolin, fent taps de suro. Ell era taper, de Sant Feliu de Guíxols, i va organitzar una fabriqueta, i només pujava molt de tant en tant a París a despatxar amb mi. Sortosament, hi havia en Tarradellas, i Pi i Sunyer, i Rovira i Virgili; sobretot en Tarradellas, que em va prestar un ajut fonamental. Jo tenia pràctica de parlar en públic, però d’experiència de govern no en tenia cap. I allí em va caure haver de reorganitzar tots els serveis de la Generalitat i negociar les finances amb el govern de la República, una cosa igual o pitjor com la que està passant ara, perquè ells ens havien de donar cada mes el que en deien un «anticipo reintegrable» per pagar les nòmines, llum i telèfon i no gran cosa més. I el donaven o no el donaven, i jo havia d’anar a veure el senyor Martínez Barrio i enfadar-me, si no és que hi havia d’anar després en Tarradellas amb tota l’artilleria, per obtenir, això, una esgarrapada més per anar tirant. O en Carles Pi i Sunyer, exalcalde de Barcelona, exministre i conseller de la Generalitat, una persona d’una qualitat intel·lectual i política extraordinària. Eren dies apassionants, un dia amb les notícies d’aquí, que deien que tot s’enfonsava, que Franco tenia els dies comptats, l’endemà una decepció..., però tenies la possibilitat de lluitar a ple aire, sense censura, i fèiem homenatges a Pompeu Fabra, a Pau Casals, Jocs Florals, fèiem tot el que podíem. Uns anys tràgics, però exaltants.

I vau canviar París per Montpeller.
Amb l’elecció de Tarradellas com a nou president, París es va acabar i jo em vaig trobar sense destí. La meva dona s’enyorava i la sort va ser que un parent de la seva germana que tenia això que ara en diríem un consulting em va oferir una feina a l’empresa per ocupar-me de les assegurances. I ens en vam tornar a Montpeller. No del tot, però, perquè en Tarradellas em va nomenar assessor jurídic i membre del Consell Consultiu. Ell es va endur la Generalitat a Saint-Martin-le-Beau i era una Generalitat unipersonal, però estàvem permanentment en contacte. Ell va tenir el coratge de mantenir el prestigi, tan il·lusori com es vulgui, però també tan poderós com es vulgui, de la institució, en un moment en què la gent ja no hi creia, en això de la Generalitat. Ni Pi i Sunyer ni el meu amic Heribert Barrera, per exemple, no creien que calgués restablir la mateixa institució que s’havia acabat amb la guerra: Tarradellas era l’únic que sí que hi creia.

Parlem des de fa força estona de la vostra implicació política. El vostre pare, Humbert Torres, també va formar part del Consell Assessor que va nomenar Josep Irla, i va fer un informe sobre la llei electoral molt precursor, que parla a favor de coses tan actuals com les llistes obertes o la proporcionalitat. Però quin va ser, finalment, el compromís d’en Màrius en aquesta matèria? Sabem que se li va aplicar la Llei de Responsabilitats Polítiques...
Va ser per diversos articles. N’hi ha un de molt divertit sobre Mussolini, que explica que es va retratar banyant-se, i en Màrius diu que és una notícia favorable perquè un dictador que accepta ser fotografiat en vestit de bany comença a ser un home com els altres, i això ja és democràcia. Però no hi havia motius per perseguir-lo. Quan va arribar que el sanatori va ser envaït per falangistes i policies, tenien la pretensió de dur-lo a Barcelona per interrogar-lo, i va ser la mediació del doctor Saló que ho va impedir. Ara, ell va entrar al sanatori el 35, i ja hi era doncs, quan s’aixeca en Franco. Al dietari que em va fer durant tres setmanes, el setembre del 36, diu que guanyarem la guerra, i explica les seves baralles al sanatori per aquest motiu. Diu a la primera pàgina que es va assabentar que jo marxava al front llegint La Humanitat, que duia una llista de la columna Macià-Companys. Jo no li havia dit res per no espantar-lo. Ell diu que es va espantar, però que també estava orgullós de tenir un germà capaç de prendre aquesta decisió. I que quan va confirmar la notícia per telèfon va treure-li importància davant d’alguns companys del sanatori amb qui jugava a cartes i que eren de l’altre costat. Per no complaure’ls amb el possible disgust va dir simplement: «res, el meu germà, que marxa cap al front».

És possible que en Màrius, davant la possibilitat de la mort, pròpia o d’un ésser estimat, compartís la mateixa idea d’espiritualitat del vostre pare, que esperava retrobar els qui estimava en una altra vida. Creieu que en Màrius pensava el mateix?
L’espiritualitat, segur que sí. Ara, la creença gairebé científica del pare, que hi creia racionalment... El meu pare havia fet llibres extraordinaris. La Defensa de la metapsíquica, per exemple. Són quatre conferències que va fer aquí a Lleida l’any 27 o 28 de rèplica a les que va fer un jesuïta, el Padre Palmés, que va venir a parlar en contra de l’espiritisme, en una època en què molta gent «feia ballar la tauleta». El pare les va fer al Círculo Mercantil ple de gom a gom, que encara van haver de posar un altaveu perquè se sentís des del carrer. I són articles que fan meditar, argumenten sobre fets extranormals. Vés a saber... Una experiència la vam tenir nosaltres mateixos a casa, quan va morir la mare. Va ser horrorós, la mare, que era un pom de flors, es va morir per una pulmonia; tres metges a casa, el padrí, el pare i en Màrius, i no la van poder salvar. Al cap d’una setmana estàvem acabant de sopar i la meva àvia va començar a gesticular, a fer coses estranyes i a ensopir-se. I el meu pare va dir: «Conxita, vés a buscar un paper i un llapis». Li va posar el llapis a la mà a sobre del paper i l’àvia efectivament va anar movent la mà i, afinant cada cop més, va escriure uns gargots, i després va perdre el coneixement uns moments. Jo no els vaig llegir, però el pare va dir «No us espanteu; sabeu què és, això? Això és que la mare ens diu que ja ha arribat, que està bé i que no patiu». Què has de pensar? Que el pare fa trampa? Jo no ho crec. La Núria plorava i el Màrius, molt seriós, i jo, estàvem impressionats, espantats. Però el pare estava molt tranquil, en la idea que la mare s’havia posat en contacte amb nosaltres. A en Màrius i a mi ens deu haver quedat algun residu, de tot això. Un pòsit d’espiritualitat. En Màrius diu en el dietari que em fa que de vegades demana ajuda als seus avantpassats; jo també ho faig, en alguna situació difícil. Els demano ajuda, i tinc la sensació que me la donen. En Màrius, hi ha catòlics que el capten com a seu. A mi m’han defensat teòlegs una lectura catòlica d’en Màrius. I en Sales, que va començar a l’extrema esquerra i es va convertir, que es va fer d’Unió Democràtica i era creient, va voler convertir en Màrius. Deia que si la seva malaltia s’hagués allargat ell hauria demanat l’ajuda d’un déu concret, de Déu. Ni el meu pare ni la Núria ni jo no hi vam estar mai d’acord, amb aquesta idea d’en Sales. Perquè en Màrius no parla d’un déu concret, ell interroga, busca, però no troba. No diu «és aquest»; els capellans sí que ho diuen. Hi ha aquella anècdota de quan en Màrius ja estava morint-se i se li va acostar una germana, una monja, i li va dir, «Màrius, què voldries combregar?». I ell se la va mirar i li va dir: «Però, germana, si no sabria ni com fer-ho»... A les seves poesies ell del que parla és d’una potència ultraterrestre. És allò d’aquell poema tan bonic: «Tenim set d’existir més enllà de les formes...». O el que diu que la mort és «tancar els ulls, escoltar | el silenci de quan la música comença»...

Coneixem Màrius Torres en les seves poesies, però com era ell des de la vostra perspectiva de germà? Com era l’home, quina era la seva personalitat?
El Màrius tenia cinc anys més que jo, i cinc anys quan en tens set o vuit, és molt. Això vol dir que a la infància i a l’adolescència, ell tenia una colla i jo una altra; bé, ell no en tenia, de colla: triava, un per un, els seus amics comptats. Frederic Godàs era el seu gran amic i confident. Jo sí que tenia la meva colla: érem set o vuit xavals i jugàvem a futbol i anàvem a ballar als Camps Elisis, a passejar pel carrer Major... A la primera joventut, ell feia una vida i jo en feia una altra. Ell preferia estudiar, anar a les biblioteques, llegir, escoltar música, tocar el piano... Va arribar que ell va anar a Barcelona per estudiar medicina i va anar a la dispesa de la tia Tereseta, una tia llunyana, al carrer Urgell. S’hi va estar dos anys i jo, que havia acabat el batxillerat, vaig triar Dret i la meva família em va enviar a la mateixa dispesa amb l’esperança que en Màrius em vigilaria, em faria de germà gran. I va ser així i no va ser així. Allà em vaig trobar amb l’Alfred Pereña, i el Salus Estadella, el Paco Pons, el Mariano Gomà i sortíem a ballar el diumenge a la tarda, fèiem alguna escapada al Paral·lel, a veure la Bella Dorita, a comprar cigarrets de contraban al carrer Ferlandina... El Màrius, res de tot això. Ell anava a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Ateneu, al Palau de la Música, a totes les pinacoteques de Barcelona, a les llibreries de vell del carrer Sant Antoni... i a menjar maduixes amb nata a Can Culleretes. Només ens vèiem a l’hora de dinar. A les nits, ell no sortia mai, i nosaltres una mica. Però tenia aquella tàctica tan bona de no renyar-nos mai. «No aneu massa tard», deia rient. Tenia altres amics, el doctor Montserrat, l’Elies, i una altra esfera de conversa. No parlaven de xiquetes. Es va enamorar de la Júlia Coromines, filla del Pere Coromines, gran polític i escriptor, que estudiava per metgessa. Per cert que vaig retrobar-la fa tres anys al sanatori de Puig d’Olena, en un acte d’homenatge. La Júlia i jo posant flors al nínxol d’en Màrius! Centenària, i encara fa goig. Amb una simpatia, i una categoria... Bé, tot per dir que en Màrius no era un «corrido». Períodes en els quals jo hagi compartit coses importants amb en Màrius, no n’hi ha gaires. Sempre l’escoltava amb respecte perquè els seus consells eren molt assenyats, i ell m’estimava molt. Això es veu en aquella anècdota del 6 d’octubre. El 6 d’octubre jo vaig sentir en Companys, i d’amagat de la família, a la nit vaig anar a la Diputació de Lleida, que repartien armes, i em van donar una pistola. I a esperar consignes de Barcelona. I cap a les tres de la matinada arriba un company i diu: «escolteu, els soldats estan baixant pel carrer Major amb la baioneta calada». Cap a casa, doncs! I arribo a casa i en Màrius m’esperava, com si el veiés ara, encara amb la bata blanca (no se n’havia anat a dormir), i em diu: «d’on véns, d’on véns?» I em veu la pistola que portava a la cintura i em diu: «porta això». I jo em vaig quedar a dalt, tot moix, i ell va baixar al carrer i va llençar la pistola al riu... L’endemà, però, a les vuit del matí va venir la Guàrdia Civil per endur-se el meu pare, que no hi tenia res a veure. I se’l van emportar, ell a peu i els guàrdies civils a cavall, passejant-lo per tot Lleida, i el van tenir quinze dies a la presó. I amb en Màrius, pobret, ja no en vam fer cap més comentari. Això ho he recordat moltes vegades. Ara no ho faria, això. Amb els anys tens un alliçonament de les coses: amb violència hi tindrem sempre les de perdre, i hem de buscar altres camins. Camins de convèncer la gent, de ser una majoria, i d’arribar tan lluny com se vulgui. Però sense tiros... Amb el cul calent de la guerra civil, i el 6 d’octubre, ara un altre cop una aventura d’aquestes, no pot ser, és somiar truites. Ara, és un ideal que es pot tenir i es pot conservar. Mira Escòcia: el nou primer ministre anglès diu que vol tenir bones relacions amb el líder de l’independentisme escocès. Això són països civilitzats. Aquí no som un país civilitzat. Una colla de bèsties, i salvatges. Potser un dia entrarà una mica la raó, a condició que aquí també fem bondat. Perquè si aquí a Catalunya només som un vint per cent, no en sortirem mai.

Tornem a en Màrius. Com valoreu la difusió que s’ha estat fent de la seva obra, primer a càrrec del seu pare i de Joan Sales, amb la seva intervenció fonamental, i cada cop d’una manera més general en els darrers anys?
Si en Sales no hagués existit, en Màrius s’hauria mort i aquells papers s’haurien quedat allà. Potser algun dia un literat o un historiador ho haurien descobert, però sense la passió i la competència amb què en Sales es va convertir en el divulgador de la seva obra, amb aquella meravella de la primera edició de Coyoacán de les Poesies, del 47. I el meu pare també va estar tot el temps molt implicat amb tot això d’en Màrius. Allí a Montpeller hi havia una mena de cenacle, que es reunien Carles Riba i en Fabra; jo tinc fotografies del pare recitant-los poesies d’en Màrius. I ell tenia opinió, era part implicada en la vocació del fill, i tenia punts de vista diferents d’ell sobre alguns poemes. Jo mateix..., és extraordinari, perquè amb el temps estic descobrint el Màrius poeta. Fa poc en Xavier Ribalta, que ha musicat poemes seus, ha fet uns recitals a Tàrrega i a Lleida amb l’Orquestra Carbonell, i la gent amb «La ciutat llunyana», ha demanat el bis. Aquest aspecte patriòtic de la seva poesia, d’algú que va tenir una vida tan tràgica, és com una alenada d’aire pur, una vacuna per a la malaltia que pateix el país. He vist la gent recitant el «Dolç àngel de la mort» d’una manera... I gent treballadora, ménagères, que diuen en francès. La gent ja l’ha adoptat, en Màrius, el poble ja se l’ha fet seu. I ara cada dia és un seguit de projectes, d’actes, traduccions al castellà, al portuguès... Què diria ell si ho veiés, tan reservat com era per a això, ell que deia que era «una cosa absurda», això de ser poeta líric!

Doncs ja per acabar, deixeu-nos preguntar-vos si hi ha cap poema d’en Màrius que us estimeu especialment per alguna raó.
Sí, i ara us el recito: «Cada un dels moments que passen d’esquitllentes | pot ser el de la teva mort. | La guerra és lluny; i les notícies són tan lentes, | tan muda la veu de la sort... | Les meves llàgrimes calentes, | són encara per tu, o ja pel teu record?». Això ho va escriure el novembre del 36, quan jo estava al front. La que m’apassiona més, és aquesta poesia. I després, «Presència», que és la meva mare. Cada vegada que vaig a un acte literari i em demanen que reciti, recito aquesta. «Presència», sempre «Presència»