Uns documents ara endreçats per la Generalitat han permès conèixer la planificació que el govern català republicà va fer d’infraestructures de tota mena, incloses les connexions elèctriques. És ben sabut que, des que Prat de la Riba va empunyar el cèlebre tampó, la inquietud dels governs de Catalunya va ser modernitzar el país a la manera dels veïns europeus: trens, camins i telèfons. Els mapes ara recuperats tracen una triple xarxa de serveis que, en molts aspectes, encara està no realitzada, mentre que en d’altres s’ha estrenat fa quatre dies, ja en temps de democràcia. Podem, doncs, pensar tot el que es va perdre, en prosperitat, en normalitat, amb l’escomesa brutal del franquisme. El país que els governs, uns governs gens excepcionals, tenien al cap va saltar pels aires: Catalunya es va estancar com les aigües s’aturen quan arriben a una murada. I és sabut que les aigües estancades es podreixen.
El llibre de Francesc Vilanova comença amb una frase: “Ha llegado España”. Ens situa en una realitat: arribava Espanya a Catalunya per posar-hi ordre, com el 1714, un ordre que era estrictament espanyol i que representava anar enrere. Si el 1716, amb el Decret de Nova Planta –el nom ja ho diu tot-, es desmuntava el país per tornar-lo a plantar amb estructures castellanes, el 1939 no va caldre esperar tant per retornar a les “provincias catalanas” l’honor de ser governades en termes d’igualtat amb les germanes espanyoles, segons van precisar els legisladors, un honor que els catalans ni havien demanat ni volien. El cas és que aquest afany, que era sobretot destructor, va trobar a Catalunya els seus còmplices, i aquesta és la substància del llibre d’en Vilanova. La burgesia sense ànima: una bona metàfora, perquè l’ànima, que era el projecte de país modern –cultural, econòmic, polític—que ells mateixos havien animat, se la van vendre a canvi d’aquella pau opressiva.

Cert és que el 1936, a Catalunya, havia arribat el caos, que el famós “oasi” era un miratge i que la burgesia va ser perseguida i castigada; però el llibre no tracta d’això, que justifica actituds i fugides. No: el llibre ens explica la complicitat voluntariosa dels franquistes catalans que, ben conscients de la destrossa -sobretot cultural- que estava fent el nou règim, s’hi van sumar bé per convicció –difícil de creure—, bé per interès. És impossible acusar ningú de tenir por, de voler salvar la pell, de buscar l’ordre o de recuperar la hisenda requisada a punta de fusell; tot això ho podem entendre. Però un cop el règim s’ha tret les màscares, assumir-ne el discurs en escrits firmats és un salt moral d’una grandària infame. També és veritat que no tothom recorre la mateixa distància: és diferent arribar al franquisme des de la militància monàrquica i espanyolista (la família Nadal) que des de la implicació amb el govern republicà (Carles Sentís). En el segon cas, és ben bé fer-se perdonar per tal de continuar en primera fila.
¿Què aporta de nou el llibre d’en Vilanova, a més a més de ràbia i frustració per l’extrema feblesa de la classe dirigent catalana? Una cosa que no hem de perdre de vista: aporta el retrat d’una Espanya que encara existeix i que val la pena de mantenir en el punt de mira. M’explico amb una anècdota. El diari Avui està publicant una sèrie d’entrevistes amb intel·lectuals catalans que, des de diverses procedències ideològiques, analitzen l’actual conflicte Catalunya-Espanya amb una posició clarament independentista. Doncs bé: entrevisten també un intel·lectual de la política espanyola, i no només nega que existeixi cap conflicte, sinó que deixa clar que és Espanya qui té dret a marcar-li a Catalunya el lloc que li pertoca. Aquesta operació s’ha fet, amb més o menys matisos, des de fa 300 anys, alguns cops amb pactes –i llavors Catalunya ha avançat—i d’altres amb extrema violència, i el país ha reculat fins al grau zero. Espanya encara creu que té la raó.

Llegint el llibre de Francesc Vilanova ens arriba un aire d’actualitat innegable: jo no sé separar la “falsa ruta” de Valls i Taberner –renúncia explícita al catalanisme—de les “dreceres i aventures” que el president Montilla assenyala quan a l’horitzó s’agita la independència. Els dos, en circumstàncies molt diferents, afortunadament, volen el mateix: que Catalunya s’encaixi per pròpia voluntat en el marc restrictiu espanyol. I els dos troben intel·lectuals que els avalen. Fins ara, Catalunya sempre ho ha acceptat, convençuda que no tenia cap altre remei. Però el preu de la renúncia –renúncia a la llibertat—ha estat altíssim. El cost de ser espanyols ens el dóna Agustí Pons en les seves magnífiques Cartes a Clara. L’Agustí, periodista de professió, havia fet ja unes memòries de joventut a El temps indòcil. Ara fa un balanç de maduresa com a llegat ofert al jovent inexpert.
I el que ens dóna és tot allò que hem perdut i que ell va poder engrapar de forma autodidacta: la densa història d’Europa en aquest segle, el devenir del pensament europeu (en el qual Espanya no hi ha pintat res). I, com a conseqüència, un sistema educatiu –Universitat inclosa—que no dóna al jovent ni cultura ni referents sòlids per situar-los en el món: que no els dóna la memòria necessària per entendre què està passant i per què. El llibre es llegeix com una pausada conversa, a estones polèmica –quan toca patums locals—, a estones anecdòtica, però sobretot aferrada a la construcció intel·lectual d’un observador compromès amb la llibertat. Que vol dir també un observador allunyat dels dogmes. Ja és hora que Catalunya repassi els dogmes que, des de l’òrbita progressista, li han tocat gràcies a la sort.

Agustí Pons va escriure el llibre al mateix temps que jo escrivia el meu Retorn dels catalans, i tots dos analitzem el mal que va fer el marxisme dogmàtic a casa nostra. Sense haver-nos consultat estàvem posant la llavor d’una revisió crítica de la resistència al franquisme, dels “bons”, un dels mites encara intocats i que cal tornar a visitar amb la vocació quirúrgica que Francesc Vilanova i d’altres han aplicat als “dolents” .