L’any 1979, tan bon punt Margaret Thatcher es convertia, després de guanyar les eleccions al parlament britànic, en la nova inquilina del 10 de Downing Street, la BBC desencallava un projecte que ja tenia a punt per ser emès però que la cadena havia retingut per por que no interferís d’alguna forma en els comicis: Yes, minister, una sitcom escrita a quatre mans per Jonathan Lynn i Antony Jay. Ningú no podia preveure aleshores que aquella nova sèrie havia d’esdevenir en pocs mesos una de les comèdies de situació més exitoses i recordades fins avui de tota la història de la televisió. Per començar, ni els seus mateixos responsables: els guionistes, Lynn i Jay, tot just encetaven una col·laboració d’incert futur quan cap dels dos no havia escrit encara res d’especialment reconegut; i tampoc no es pot dir que els actors, Paul Eddington, Nigel Hawthorne i Derek Fowlds, fossin pas en el moment de l’estrena uns professionals gaire aclamats. L’experiència, però, va ser aviat ressonant i memorable: els autors van poder veure com la sèrie començava a acumular guardons (el premi BAFTA a la millor comèdia durant tres anys consecutius, per exemple), i els actors a rebre unes ofertes molt llamineres, molt en especial Nigel Hawthorne: amb la seva insuperable encarnació de Sir Humphrey Appleby, secretari permanent del ministre, Hawthorne va poder optar a ser l’intèrpret, al teatre i al cinema, de papers de tant relleu com el Lear de Shakespeare o el protagonista de La follia del rei George (per la versió cinematogràfica del qual va rebre l’Òscar l’any 1996). Una entrevista recent a Antony Jay tornava a posar de manifest la sorpresa que la popularitat immediata assolida per la sèrie va provocar-los: uns guions sense pràcticament acció, sense dones, ni sexe, amb tres homes tancats en un despatx, xerrant tota l’estona i amb la política com a exclusiu contingut... com podia ser que funcionessin? El cas és que ho van fer, i de quina manera: la producció, que va renovar dues temporades més, coneixeria fins i tot una seqüela, Sí, primer ministre, realitzada amb el mateix equip, cosa que va fer que la fama de la sèrie durant tota la dècada dels vuitanta fos extraordinària i que els actors protagonistes arribessin a ser confosos pel carrer amb polítics reals. Per cert que no deixa de ser irònic que durant força temps un producte televisiu tan crític amb la classe política fos l'objecte de desig de la senyora Thatcher, primera ministra del país: la Dama de Ferro, entusiasta seguidora de la sèrie, va pressionar repetidament la cadena per poder aparèixer en algun dels episodis, cosa que l'equip artístic, no cal dir que amb una molt sàvia decisió, va evitar sempre. (Amb una sola excepció, però: la lectura dramatitzada i pública d'un breu sketch, el dia que la sèrie rebia un altre dels seus premis. Com va dir llavors al públic assistent Antony Jay, fent riure tothom, calia agrair que la primera dama hagués trobat el seu lloc escaient, per fi, dins el món de la comèdia.)

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.