L’escriptor Miquel de Palol ha rebut enguany dos dels premis més destacats del nostre panorama literari atorgats a la seva darrera obra El Testament d’Alcestis, publicada per l’editorial Empúries l’octubre de 2009 i que ja havia estat Premi Mallorca de Narrativa 2008. Es tracta del Premi Nacional de Cultura en la categoria de literatura i del Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la. Palol, poeta i narrador exigent tant amb la seva obra  com també amb les capacitats dels lectors, ha recollit durant la seva carrera literària nombrosos reconeixements. Es dóna la circumstància que ja havia rebut el Premi Serra d’Or amb anterioritat en la sevavessant de poeta (1984, El porxo de les mirades),  assagista (2004, La poesia en el boudoir) i també de novel·lista (1990, El jardí dels set crepuscles). El Sant Jordi, el Víctor Català, el Joan Crexells o el Josep Pla són alguns dels altres premis, tots ells de primer nivell, que ha rebut l’escriptor barceloní durant la seva carrera.
Davant la complexitat de l’obra narrativa de Miquel de Palol és difícil emetre un judici de valor d’abast general sense caure en les simplificacions. Ens arriscarem però, a esmentar que un dels trets característics de la seva novel·lística és la fragmentació de veus narratives, la juxtaposició de diferents narradors amb històries diverses que conformen un univers propi i singular fet de retalls, com la fusta aglomerada que es fa amb una pasta d’encenalls de fusta, barrejat amb resines, que després es premsen. El resultat final és, de la mateixa manera que la fusta artificial s’assembla a la fusta natural, similar a les complexitats de la realitat passades per la imaginació exuberant del seu autor.
Us transcrivim un fragment del discurs que Miquel de Palol va llegir en representació dels premiats:
“Sovint als poetes ens fan preguntes com ara ‘la teva literatura és massa complexa pel públic lector en general?’, o bé ‘et sembla que els llibres que fas són a l’abast de tothom?’ Sense entrar en què s’entén com a ‘públic lector’ o per ‘tothom’, i encara si un té més dret que un altre a dir que sap millor qui és i què volen aquest públic lector, aquest tothom, provaré de respondre. Jo no insulto la intel·ligència del meu destinatari, no li dic, mira, com que ja sé que no en saps tant com jo, com que a les coses que t’explicaria no hi arribes, et faré una rebaixa i et donaré uns textos breus, esponjosos, descafeïnats i aigualits, disminuïts en definitiva, perquè els entenguin els disminuïts. I això no és supèrbia, sinó el contrari. Aplicar els valors primaris de la democràcia a les severes disciplines de l’esperit és un trànsit il·legítim entre categories. L’àguila no viu sota terra, ni el talp a les neus perpètues dels penyals. Jo no em tinc per més llest que ningú, que el meu lector per descomptat, i per respecte i per decència estic obligat a la humilitat de presentar-li el millor que sóc capaç de fer.”