Pocs tractats d’ús de la llengua s’atreveixen a trencar l’ortodòxia del gènere obviant referències a personalitats, com Pompeu Fabra o Joan Coromines. I més atrevit és encara fonamentar normativa citant Prince, Aretha Franklin o el mestre Yoda. El lingüista Rudolf Ortega (Barcelona, 1970) demostra amb el segon petit llibre del català correcte Tinc més dubtes (La Magrana) que la doctrina no és un antònim del gaudi per les paraules. Un art que l'autor ja va dur en forma de petit espai televisiu a TV3. Entre monstres malsonants com epònim, ortoèpia i pleonasme, l’oasi és un estil fresc, carregat d’ironia, vivències personals i autèntiques joies literàries.

LLUÍS MATA: Doncs no sé si arribaria a veure’t com un policia, però la veritat és que parlar amb un lingüista t’obliga com a mínim a pensar-te les paraules dues vegades...
RUDOLF ORTEGA: Sovint tenim l’etiqueta que anem a la caça de l’error. I molta gent et diu: “Tu no et fixis en com parlo.” Però, de fet, és com si el periodista tingués l’etiqueta de qui ho xerra tot, no?

Sí, però quan ens hem trobat, la meva primera reacció ha estat preguntar-te “què tal ?” I resulta que ni això és correcte...
Sí, és una salutació que està de moda i al llibre surt comentada com una possibilitat a evitar. Sempre podem dir: “Com va?”

Arriba el segon llibre, venim d’un primer i ja són 500 dubtes els que exposes. Parlem tan malament?
De dubtes en una llengua afortunadament n’hi ha molts. És influïda per altres, com el castellà i l’anglès, i, per tant, hi ha aquell reducte normatiu. Però també és cert que aquest llibre presenta una altra possibilitat, com és no tant parlar de llengua en termes de correcció, com de qüestions d’etimologia, més lluny d’un dubte gramatical. No es tracta tant de parlar del que no podem dir, com del que està permès amb el seu per què.

I d’una manera poc convencional, afortunadament.
Això és i no és una gramàtica. Però a la vegada és i no és literatura. Hi ha cinquanta mil maneres de trobar la mateixa informació amb un estil més canònic. M’agrada començar creant aquestes imatges, que són a la vegada molt personals i didàctiques. I, sí que és en aquests exemples on es poden veure més les meves dèries, fílies i fòbies. Hi ha petites històries de ficció, però n’hi ha d’altres de reals, que també són una mica d’oxigen.

Parlem dels signes de puntuació. La importància que dónes al bon ús de la coma ha de ser molt gran, tenint en compte que en una de les teves petites històries la seva presència determina el tràgic destí de la batalla més cruenta de la Segona Guerra Mundial...
Davant la duresa del setge alemany de Leningrad i quan un assistent planteja la retirada, Stalin afirma: “No vull, que es morin de gana”. Treure la coma li hauria donat un sentit totalment contrari.
 

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.