Amb la marxa dels turistes estiuencs, els camps es vesteixen de color verd. Floreix l'Eivissa que havia quedat disfressada amb un estereotip de temporada. És aleshores quan les platges recobren el seu aspecte virginal i els accents oberts s'escampen per les terrasses, impregnant les converses de cafè. Els llibres tenen sabor a camp, a fenoll, a espígol acabat de collir. Entre el camp i la mar; entre la tradició pagesa i els moviments més avantguardistes. Les illes Pitiüses alberguen una notable literatura que sovint troba dificultats per travessar la mar.
A la biblioteca de Santa Eulària des Riu es troben el primer dimarts de cada mes els membres del Club de Lectura. En aquest punt de trobada, es reuneixen una vintena de lectors. Comparteixen tertúlia funcionaris, mestresses de casa, estrangers que no es volen sentir forasters i emprenen a llegir en català, o escriptors com Lluís Ferrer, Nora Albert, Iolanda Bonet o Emma Segura. Potser no és fàcil trobar gent amb qui poder parlar sobre llibres i aquest siga el secret de portar cinc temporades en actiu, sense haver baixat en cap ocasió de les deu persones. Aquesta vegada intercanvien opinions sobre El caçador d'estels, de Khaled Hosseini.
Només unes hores abans, a la mateixa biblioteca, s'han trobat els membres dels clubs de lectura infantil i juvenil. Aquests grups d'amics es reuneixen amb ganes de fer coses i parlar sobre llibres. Poden veure pel·lícules basades en els textos llegits, fer tallers d'escriptura i dibuix, visitar exposicions i museus, escenificar alguna de les històries llegides, concursos de narració i moltes altres activitats. El grup juvenil comenta el llibre que acaben de llegir, Mitjanit, de Claudia Gray. Paral·lelament, els de 8 a 10 anys i els de 10 a 12 ho fan sobre dues novel·les gràfiques, Ottolina i la Gata Groga, de Chris Riddell, i Coraline, de Neil Gaiman, respectivament.
Iolanda Bonet és la principal impulsora del Club de Lectura per a adults de Santa Eulària, però també és la vocal de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana a les Balears. Amb ella ens hem volgut trobar a la ciutat d'Eivissa, a Vila, com l'anomenen els illencs, perquè ens parle del bon moment que viuen aquestes lletres.
Sorprèn que fins fa només uns anys, no hi haguera res escrit sobre Eivissa. “Hi havia molta necessitat de veure que nosaltres també som presència escrita. De fet, aquesta necessitat encara s'està cobrint, perquè ningú no ens ha fet cas fins ara” -comença explicant-nos l'escriptora. Per a Iolanda Bonet, "poder viure en una illa és una riquesa que dóna inspiració; de fet, hi ha molta gent que hi arriba i escriu alguna cosa". Fruit d'aquest estat d'ànim, compta amb la publicació de diversos llibres per a adults, així com un considerable nombre d'obres infantils i juvenils. La darrera, una adaptació de la rondalla del Gegant des Vedrà per a nens. També ha escrit poesia.
Iolanda treballa com a assessora d'incorporació tardana del servei del català, per a alumnes nouvinguts. Tenint en compte la seua experiència en aquest camp, no ens estalviem de comentar la manera en què hauríem de seduir els estrangers que porten temps vivint ací, perquè aprenguen la llengua. En aquest sentit ens diu que Eivissa és un dels llocs més difícils que hi ha. “Tothom, a la mínima que nota que parles un eivissenc que no acaba de ser molt pur, et parla en castellà. Per educació mal entesa. Si a un estranger ningú no li parla en català, no el pot practicar. I si no el practica no s'equivoca, no encerta”.
Aquesta necessitat que té la gent d'Eivissa i també de Formentera, de retrobar-se amb la seua pròpia història, de descobrir cada racó de la seua illa, etc. es tradueix en la bona resposta que tenen els actes culturals, així com les presentacions de llibres a les que assistim, amb nombrós públic. Escriviure és una de les activitats més destacades que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana organitza cada any, la qual té una gran acollida. Tenint en compte tot el territori de parla catalana, procuren convidar un escriptor de les Illes Balears, un altre de Catalunya i també del País Valencià.
Potser les Pitiüses han estat menystingudes literàriament, també per la majoria de les llibreries de les Illes Balears. Només hi tenen cabuda una dotzena de llibres en català en les seues amples prestatgeries, on literatures angleses i alemanyes comparteixen protagonisme amb l'espanyola. Fins que no entrem a la llibreria Mediterrània, tenim la sensació d'haver de rascar molt per trobar literatura escrita en català. Miquel Costa ens atén amb amabilitat. Es respira un aire de normalitat. Podríem dir que la seua és una llibreria especial, on gairebé la totalitat dels llibres estan escrits en la nostra llengua. Miquel s'esforça per tindre el màxim possible en català, la qual cosa ens fa no estalviar un somriure.
És difícil que l'obra dels nombrosos escriptors eivissencs i formenterencs tinga ressò a la resta de territoris de parla catalana. La seua literatura ha estat massa sovint silenciada. De fet, hi ha una clara tendència a centralitzar tot interès cultural cap a Mallorca, malgrat la qualitat de les seues obres. En poesia, per exemple, trobem a Josep Marí, que va guanyar el Premi Ramon Llull el 2003, i a Nora Albert, que ha publicat una de les novetats més recents: Calç i memòria -un recull de poemes els quals van acompanyats de les magnífiques pintures de Ferrer Guash. Tampoc no és la primera vegada que l'escriptora fusiona literatura i pintura en els seus llibres, ja ho havia fet anteriorment amb Des de l'illa (Ed. Mediterrània). A la gran de les Pitiüses hi ha autors de teatre destacats, com Vicent Tur, Marià Torres o Pepita Escandell, una mestra jubilada que té un llenguatge costumista molt ric i de vegades difícil d'entendre per a persones de fora. Ella és la més veterana de tots els escriptors. En el camp de la narrativa actual trobem a Jaume Ribes o Antoni Marí, entre d'altres. A cavall entre la poesia i la prosa també hi ha Jean Serra, nascut a Algèria el 1952. Fill de pares eivissencs exiliats, va ser guardonat el 1994 amb la Menció d'Honor Sant Jordi de l'Institut d'Estudis Eivissencs pel seu activisme cultural.
Com ha passat en els darrers anys al País Valencià o a Catalunya, a les Pitiüses també hi destaquen una nova fornada d'autors joves, entre els quals hi trobem Manel Marí -que ha estat traduït al francès i l'anglès, a més de comptar amb importants premis-, Fanny Tur, Albert Prats o Ausiàs Ferrer. Tampoc no podem deixar de banda a Lluís Ferrer, que va presentar el segon volum de la seua trilogia ibositana fa només unes setmanes.
Lluís Ferrer és forner. Per les nits, quan acaba amb tota la feina del dia, dóna forma a les seues novel·les. Al poble de Sant Carles de Peralta està Ca n'Anneta, un baret que sempre s'ha caracteritzat pel seu caliu i per ser un bon lloc d'encontre. És ací on hem quedat per a parlar amb ell. Júlia i s'ibosità, anys perduts és la segona part d'una trilogia que s'emmarca en el segle II a. C., en la qual es narra les aventures i desventures d'un ibosità -un habitant de l'illa d'Eivissa. Lluís se n'aprofita de la història en majúscules per explicar la seua pròpia història en minúscules. "A Eivissa hi ha molts estudis publicats, però li mancava una novel·la de ficció basada en fets històrics. Els eivissencs som molt desconeixedors de la nostra pròpia història" -ens comenta.
Lluís assegura que li va costar d'escriure tan poc com costa de llegir. Tenia la idea tan madura i els conceptes històrics tan afinats, que el procés d'escriure va ser molt ràpid. No va arribar a les tres setmanes. Podria haver fet una novel·la llarga, però ha volgut seguir el model d'una iniciativa promoguda pel Govern de les Balears fa ja uns anys sota el nom “La llengua ens uneix”. Darrere d'aquesta declaració d'intencions es va publicar una col·lecció de llibres, de cinc nivells distints d'intensitat, per a l'aprenentatge del català. Des de principiants a avançats. "Aquest concepte de publicar una sèrie de llibres no gaire extensos em va agradar molt i l'he fet servir. De fet, a la meua obra, hi ha un fons didàctic que ja es veu en els dos primers volums publicats. Cal assenyalar, que el primer és molt senzill: quatre personatges, no gaire extens, i la trama tampoc no és complicada. El segon augmenta tant en nombre de pàgines, vocabulari, com en gramàtica. I amb el tercer passa exactament el mateix. Així vull apropar la lectura en català a gent que no hi està acostumada. Tanmateix, no trobareu un català estandarditzat. De fet, volia que fora el més col·loquial possible, a la vegada que gramaticalment correcte."
Júlia i s'ibosità està il·lustrat amb gairebé una vintena de fotografies realitzades per Alejandro Marí Escalera -guanyador de diversos premis, entre els quals hi destaca el Lux Oro'09-, totes elles són magnífics retrats de models inspirats en els personatges del llibre i caracteritzats com a personatges de l'època.
“La repercussió als mitjans de comunicació la valore molt positivament. Si un llibre no es promociona, la gent no el llegeix. El que m'interessa és que les meues obres es puguen llegir, siga gratuïtament a través de les biblioteques, que la gent se'l deixe o se'l compre. I la resposta ha estat molt positiva, amb la repercussió que ha tingut tant en premsa escrita, com en ràdios, en televisions locals i altres” -ens explica per acabar. On arribarà Annibal? Encara haurem d'esperar uns mesos, per conèixer la darrera part de la trilogia. De moment sabem que la primera part, Annibal i s'ibosità, serà representada en teatre el proper any, la qual cosa no dubtem que serà un gran èxit.
Enmig dels Freus, la zona marítima que hi ha entre Eivissa i Formentera, encara deuen descansar les restes d'aquells vaixells púnics, els navegants dels quals adoraren la deessa Tànit. Creuem aquest bocí de mar per arribar a Formentera. La menuda de les Pitiüses pot presumir de tindre les aigües més cristal·lines del Mediterrani. Un ball de blaus i turqueses, que es troben entre la posidònia oceànica, ens dóna de nou la benvinguda.
Desembarquem al port de La Savina per parlar amb Vicent Ferrer i Mayans, un autor de teatre que ha estat nombroses vegades representat i premiat arreu dels Països Catalans. Per esmentar algunes de les seues obres: En un somni de pirates (Premi Memorial Antoni Santos i Antolí, de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya), Tramuntana Morta (Premi Ramon Vinyes) o Carnatge (Premi de Teatre Ciutat d'Alcoi). Les figures de la mar i l'illa juguen un paper important en la seua obra, convertint en metàfora els elements més característics de l'entorn on viu.
S'ha dit sovint que una obra teatral no està completa fins que no és representada. La resposta del públic condiciona l'autor fins a donar-la per acabada? “En qualsevol acte de comunicació, i la literatura n'és un, la resposta del públic modela el contingut i la forma del missatge. En el cas del teatre això és potser més evident, perquè l'acte de comunicació no es produeix individualment i en privat, com quan es llegeix una novel·la o un poemari, sinó que es produeix de forma pública i col·lectiva. Els meus textos, de moment, han estat representats en àmbits com l'escolar i l'amateur, i sols s'han aproximat a l'esfera professional en forma de lectures dramatitzades. No crec que un text estigui acabat o no només pel fet d'haver-se representat. Si el text és bo, cobrarà nova vida en cada muntatge. Fins i tot m'atreviria a dir que seria trist arribar a considerar acabat un text propi: voldria dir que ha tingut un recorregut breu i que ja no li queda més combustible. Hi ha encara una altra qüestió: el teatre ha de poder circular com a lectura. Així ha estat molt de temps, com quan la nostra llengua estava prohibida. Hi ha textos molt bons, que quasi es munten tot solets en el cervell del lector” -ens explica.
Reconeix sentir-se limitat com a autor, pel fet de viure a una illa com Formentera. Troba a faltar el contacte amb altres especialistes, com puguen ser directors, autors, etc. “T'arriben menys estímuls, tens dificultats perquè la teva obra sigui coneguda... Si a tot això hi afegim que detesto pujar a l'avió i que les comunicacions marítimes van com van, ja ens en podem fer una idea que la insularitat es paga”.
Li preguntem quin pensa que és el motiu pel qual la literatura feta a les Pitiüses no siga tinguda gaire en compte, si la considerem dins del marc cultural català. Ens contesta que “vivim en un país poc vertebrat culturalment, amb fronteres polítiques i administratives que fan un flac favor a la circulació de productes literaris. Això per una banda. Per l'altra, en qualsevol cultura contemporània, incloses aquelles normalitzades lingüísticament, es produeix aquest desencontre entre la perifèria i les capitals. Sens dubte que en ocasions aquesta rivalitat condemna a l'oblit propostes literàries de gran valor, però també és cert que molts escriptors es troben molt còmodes com a autors regionals. No crec que la literatura que es fa a les Pitiüses sigui menystinguda enlloc. En qualsevol cas, abans que culpar ningú per això, el que cal és que els que escrivim ens autoimposem fer-ho cada dia millor, exercint la crítica responsable amb els col·legues de dins i de fora de les Pitiüses i amb nosaltres mateixos".
Abans d'agafar el vaixell de tornada, ens fixem en la primera novel·la d'Ausiàs Ferrer Rodman, la qual no ha deixat ningú indiferent, ja no només per la seua qualitat literària, sinó per autodefinir-se en el seu títol com La gran novel·la de Formentera. Un altre dels motius que ha destapat la polèmica ha estat el fet de presentar-se en el text de la contraportada com “l'únic descendent que resta en vida del primer repoblador de Formentera”. Siga pel motiu que siga, la seua obra està fent parlar. En ella hi trobareu uns relats molts singulars, els quals algú s'ha atrevit a dir que recorden, amb el seu to simpàtic i humorístic, el tarannà de Quim Monzó o Sergi Pàmies.
A les Pitiüses no hi ha tantes novel·les com llibres d'assaig. De fet, no hi ha cap autor de difusió multitudinària. Hi ha en Bernat Joan, que ha escrit molts llibres, treballs sobre la situació cultural i lingüística de les Pitiüses, així com altres assaigs, dues novel·les o una dotzena d'obres teatrals, però, de moment, no hi ha un autor mediàtic, com puga ser Carme Riera o Maria de la Pau Janer. Tot i això, hom té clar que la llengua de cultura és el català; de fet, els llibres que es publiquen estan escrits majoritàriament en la nostra llengua.
Una literatura nascuda entre la terra i la mar. Per fer-ne un tast, només cal que us endinseu pels seus caminals, obrir bé els ulls davant les figueres, els eriçons o les sargantanes. Qui es pot resistir a la literatura, quan la naturalesa es posa tan seductora?
Un país, quatre barres... I quatre illes.

Tres referents literaris
Malgrat ser recordat pel pes que ha tingut en la història, més que per la seua literatura, Isidor Macabich (Eivissa 1883 - Barcelona 1973) fou un destacat eclesiàstic i escriptor, amb el qual va començar a arrelar a Eivissa la poesia escrita en català. De fet, va ser el primer eivissenc en transcendir l'àmbit local i publicar un llibre a Barcelona.
Més reconeixement ha tingut en aquest terreny en Marià Villangómez, però la timidesa i la dificultat de la seua poesia el va fer estar en un segon pla. Passejar per la seua obra poètica Els dies és una bona manera de conèixer l'interior d'Eivissa, atès que Sant Miquel és el seu escenari primordial.
Joan Castelló Guash dominava a la perfecció un llenguatge casolà. Diuen que la gent no l'apreciava suficient, perquè escrivia contes per a nens petits, tasca, per aquest motiu, no prou valorada. Va fer una cosa diferent a Joan Amades i Mossèn Alcover: retocar les rondalles que recollia fins a deixar-les ben acabades. Molts eivissencs han après a llegir en la nostra llengua amb les seues històries.

Editorials
A Eivissa trobem tres editorials que publiquen en la nostra llengua.
Mediterrània és una editorial local que va començar l'any 1991 per cobrir un espai que no atenien les institucions públiques, així com per publicar llibres en català. A més de nombrosos estudis sobre les Pitiüses, cada any publica les obres guanyadores del Premi Ciutat d'Eivissa i altres narracions. Entre les seues aspiracions no contemplen l'expansió comercial. Quan una editorial atrevida i modesta com aquesta navega sense subvencions i amb un clar compromís nacional, només demana poder sobreviure.
Edicions Can Sifre va començar a publicar el 1989 amb seu a Sant Jordi de ses Salines. Els seus nombrosos títols s'agrupen en diverses col·leccions: "Barruguet" i "Sifre petit" dedicades a contes infantils, i les anomenades "Victor Books" i "Pléyade Poesia", formades per títols diversos de poesia i de divulgació en general, en altres llengües. Fora de col·lecció, ha publicat una llarga llista de títols de temàtica diversa, majoritàriament de temàtica pitiüsa i d'autors illencs.
Barbary Press porta dotze anys en actiu. Malgrat que edita llibres en diverses llengües, també publica algunes coses en català. Dirigida per Martin Davies, és d'aquelles editorials que treu pocs llibres al mercat, però ho fa amb una gran qualitat, cuidant molt els detalls. La seua darrera publicació és Eivissa i Formentera. El llegat històric, de Paul R. Davis.

Premis
Una mostra de la riquesa literària de les Pitiüses són els premis que es convoquen anualment. Per començar, esmentarem el Premi Baladre. De fet, molts escriptors s'han donat a conèixer a través d'aquests guardons, instaurats per l'Institut d'Estudis Eivissencs per estimular noves veus literàries. També tenim el Premi de relats curts Joan Castelló Guasch, impulsat per la Conselleria de Cultura del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, i el Premi de la Nit de Sant Joan de l'Institut d'Estudis Eivissencs. Potser els més coneguts són els Ciutat d'Eivissa de narrativa i de narrativa infantil, que publica l'editorial Mediterrània. No ens estalviarem de dir que també hi va haver un Premi de Poesia Illa de Formentera, però només va ser convocat durant un parell d'anys.