No crec exagerar si dic que la publicació del primer volum de Joan Miró, Epistolari català. 1911-1945, és una fita que va molt més enllà del valor que pot tenir per als especialistes en arts plàstiques, per a qui, sens dubte, passa a ser una peça fonamental per entendre encara més l’obra d’un dels nostres indiscutibles catalans universals.
Feta aquesta prèvia assambleària, hi ha moltes consideracions a fer. Per començar, constatar que Catalunya, en moments més que atziacs, no ha deixat mai de ser catalana. En especial, perquè alguns dels seus grans creadors, com és el cas Miró, no han oblidat de ser-ho. Fixem-nos en els anys que cobreix aquest epistolari, 1911-1945, que inclouen dues guerres mundials, dues dictadures espanyoles i un exili. Joan Miró i Ferrà (1893-1983), el ciutadà, artista plàstic, en principi no havia de tenir, a partir de 1939, per exemple, els problemes amb els quals s’enfrontaven els seus contemporanis i, sovint, amics (pensem en J.V. Foix) del camp de les lletres. Això no obstant, no dubto en pensar que Miró també va ser un exiliat. Més encara, un representant del que coneixem com l’exili interior. Un francòfil, a més a més, que no va ser mai un “collabo”, com van ser d’altres artistes, des del juny de 1940, quan soldats nazis es retrataven davant de la Tour Eiffel, fins a l’entrada de les forces aliades a París al 1945. En aquest període, he llegit per algun indret que Picasso, col·lega i amic de Miró, no va voler abandonar París i, fins i tot, va sopar repetidament amb Ernst Jünger, perquè abandonar França volia dir que perdia la seva relació amb Matisse, que li era imprescindible. Miró —queda molt clar en aquest epistolari— sabia que no podia abandonar ni Mallorca ni el seu Mont-roig, per més que sonés pels espais públics el “Cara al sol” falangista. El noi que, al 1911, com es pot veure en aquest volum, deia als seus pares que de comptable no en seria, necessitava la terra, la seva, la nostra. I aquest tan sols és un aspecte de l’interès que té el volum. Recordem, per altra banda, que Joan Miró, republicà convençut era l’autor d’un segell “Aidez l’Espagne” (republicà, és clar), publicat a la revista Cahiers d’Art el 1937, que, juntament amb la seva col·laboració amb una obra (perduda) al Pavelló republicà dels arquitectes Sert i Lacasa famós per incloure el “Gernika” picassià, el feien suspecte a ulls franquistes. A part, la seva col·laboració amb el Comissariat de Propaganda, una de les joies de la corona republicanocatalana en temps de Guerra Civil, com es pot comprovar a la carta 421 d’aquest epistolari, reblava l’efecte. Per aquests dos motius tan sols, aquell Miró aixoplugat a Mallorca podia caure en la tristament famosa Llei de Responsabilitats Polítiques franquista, promulgada ja abans que s’acabés oficialment la Guerra Civil, que el podia deixar sense ni una tela per pintar i/o fer-lo aterrar a una garjola. I aquest tan sols és un aspecte dels molts que podem subratllar.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.