La Fundació J.V. Foix acaba de presentar No pesquis mai amb els ormeigs d’un altre, un llibre que recull vint-i-set telepoemes i un conte, escrits i recitats per J.V. Foix amb un apèndix d’inèdits. Es tracta d’una col·lecció que la Fundació impulsa i que edita Edicions 62 amb l’objectiu de fixar un fons fonogràfic de l’autor, per la qual cosa es proposa un esquema semblant per a cada volum: un CD que rescata, d’orígens diversos, la veu enregistrada del poeta, una transcripció del document sonor en qüestió i una traducció al castellà. Per als amants de J.V. Foix es tracta d’una cita ineludible, ja que tenim l’ocasió de fer viva la lectura del text a través de la veu del poeta. Per als que no coneixen gaire l’autor, és una bona manera d’introduir-se al món foixià, tan ric en referents i símbols, matisos i propostes.
No pesquis mai amb els ormeigs d’un altre té, entre altres centres d’interès, la singularitat de publicar per primera vegada nou telepoemes inèdits que es trobaven en el llegat de la Fundació entre els mecanoscrits del llibre Allò que no diu “La Vanguardia”. Ramon Salvo Torres els edita en apèndix, juntament amb la prosa “El moll d’en Balleu”, inèdita en llibre i que va publicar el poeta a La publicitat el 14 d’agost del 1931. Igualment, la Fundació ha volgut destacar la procedència dels enregistraments. Així, les cinc primeres pistes del CD recullen una intervenció de l’autor duta a terme a l’Aula Pompeu Fabra de la Institució Cultural del CIC de Barcelona el 1970, i que van ser enregistrades per Josep Ferrer i Ferrer. La resta pertanyen a la catalanòfila nord-americana Patricia J. Boehme, la qual va mantenir entre els estius de 1974 i 1977 diverses converses amb J.V. Foix a la casa de Port de la Selva. D’aquesta manera, es vol reconèixer i homenatjar la figura d’una especialista que va treballar intensament als Estats Units i des de la NACS (North American Catalan Society) per la difusió de l’obra foixiana. Recordem, en aquest sentit, l’estudi crític i l’antologia traduïda per ella mateixa que va dur a terme a J.V. Foix (Boston: G.K. Hall, Twayne’s World Authors Series, 570). Finalment, cal destacar l’extens estudi introductori que fa el curador de l’edició, Ramon Salvo, intitulat, tot parafrasejant l’estil del poeta: “D’allò que no es diu de l’Avantguarda. Del riure i del meravellós en la poesia fantasista de J.V. Foix. Cubisme, Dadaisme i Superrealisme antisurrealista.”
El lector ha advertit ja en el títol de l’article la paraula “telepoema”. Aquest és un altre dels punts d’interès del llibre: fixar l’atenció en la tipologia textual que proposa Foix. En la presentació de la lectura, afirma el poeta de Sarrià: “Fa poc que va sortir aquest llibre, Allò que no diu “La Vanguardia”, que, és clar, és un tema també nou, i un estil nou. Són telepoemes, és a dir, són poemes en forma de telegrama, i en prosa.” I, perquè la coherència estètica de Foix és total, cerca un títol de ressonància pròpia en català. Afirma en la mateixa presentació: “I, ara, per demostrar l’afany sempre de donar, de no seguir res que sigui còpia d’una literatura estrangera, poso, com a lema, un lema mariner molt bonic, que el vaig sentir a Cadaqués. Diu: «No pesquis mai amb els ormeigs d’un altre»”. L’interès per aquest tipus de composició original el detectem ja a la dècada dels anys vint. Com afirma Ramon Salvo: “Sempre atent als avenços de la comunicació, el 1929 havia creat el “telegrama”, un artefacte poètic aparegut simultàniament al pseudònim de “Focius”, en la pàgina de literatura que ell mateix dirigia del diari La Publicitat.” El poeta havia cregut en la inclusió en premsa d’aquest tipus de “telegrames de faula” com els qualificava ell mateix, i els havia incorporat al diari La Publicitat. Es tracta, doncs, d’una lectura singular, plena de creativitat poètica.
No voldria enllestir l’article sense subratllar dos aspectes més. D’una banda, el volum acaba amb la reproducció de dos fulls mecanoscrits del poeta. Tot i que no és l’objectiu de la col·lecció, cal admetre que la incorporació d’originals escrits constitueix un bon complement al document sonor, per la qual cosa estaria bé que es continués fent en futures edicions. De l’altra, voldria convidar-vos a conèixer altres discos compactes amb la veu de Foix. A títol d’exemple, a Més enllà dels preceptes (2006) trobareu la lectura de la sensacional “Lletra a Clara Sobirós”, o a Una sola bandera (2007) la recitació d’alguns sonets. Es fa llavors evident tant el sentit poderós de l’escriptura de Foix, com la seva capacitat de creació d’estil propi. La tradició es catapulta, des de la línia central del Neosimbolisme fins a les parts més creatives de l’avantguarda històrica, en un dels exercicis més imaginatius i genials de la poesia catalana contemporània.