Tres dies després que Antoni Cayrol fes vuitanta-nou anys, com si fos un regal de capvuitada, l’editorial rossellonesa Edicions Trabucaire treia a la llum el volum de memòries de Jordi Pere Cerdà: Finestrals d’un capvespre (2009). Sens dubte, aquest nou títol autobiogràfic escrit, aproximadament, entre el 2000 i el 2005, venia a complementar Cant alt (Curial, 1984), aquella «autobiografia literària» (com resava el subtítol d’aquella obra), que s’havia dedicat a descriure el paper del català a la Catalunya Nord, la recuperació d’una llengua de caràcter oral i les dificultats socials i culturals per fer-la present, tangible i viva. El protagonista d’aquesta nova obra no és tan sols Jordi Pere Cerdà, sinó també el ciutadà francès Antoni Cayrol (o, més aviat Antoine, que coincideix amb el nom de l’oncle per part de mare). És el jo de l’escriptor, concretat en la portada amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà —un nom de ploma no creat exclusivament per ell—, qui reconstrueix el passat del seu alter ego real i històric, aquell Antoni Cayrol que no ha signat cap poema ni cap obra de teatre, però que té una vida lligada a la societat de la Catalunya Nord i als tràgics esdeveniments del segle xx. Hi ha, però, un altre apel·latiu que treu el cap entremig de la narració, i que complica la reconstrucció de l’individu, si bé ens ajuda a entendre les dificultats d’acceptació en una societat tancada com la perpinyanesa. És quan es troba elaborant ja les pàgines d’aquesta autobiografia que un amic li confessa, al cap dels anys, que aquest món cultural l’anomenava Matabous, amb el menyspreu de qui se sent més apte o preparat que un simple carnisser de poble. La reflexió sincera i conscient del narrador no es fa esperar: «No he tingut una personalitat fàcil, ho sé; vull ben creure que alguna part del meu caràcter s’hagi ajudat, a més d’arrossegar adés i ara una situació de dualitat constant».
Aquest joc freudià de rescloses identitàries es deixa percebre en l’estructura d’aquestes memòries, que representen un desafiament teòric a les teories de Philippe Lejeune. Els quatre temes de què s’ocupen les pàgines de Finestrals d’un capvespre responen a cadascuna de les projeccions del jo: 1) la memòria d’una cultura (el cas Josep Sebastià Pons), per Jordi Pere Cerdà; 2) la memòria d’una família, per l’individu que porta el nom de l’oncle, Antoine; 3) la memòria de la resistència, pel nom de subjecte social, Cayrol; i 4) la memòria del renaixement del català al Rosselló, per Matabous. Aquestes seccions que no apareixen tan perfectament delimitades com s’acaben d’exposar són disposades una darrera l’altra, i corresponen a una evolució cronològica del nou-cents. Les primeres pàgines d’aquestes memòries reprenen la temàtica i l’estil de Cant alt, i és per això que es troben a mig camí de l’assaig i de l’autobiografia literària, i segurament són les més antigues en la seva redacció. En aquesta secció Cerdà ressalta la importància de Josep Sebastià Pons i la recuperació del català oral per a una llengua de cultura, la qual cosa representava desvincular-se de la tradició immediata de la retòrica sentimental romàntica, i un enriquiment d’aquest saber del poble gràcies a les obres de pensadors francesos, com Pascal, La Fontaine o Montaigne. Cerdà situa la poesia de Pons dins del context de la lírica de l’època de la República, però no com a mostra de poesia pura —com fan Molas i Castellet.
Seguidament, el relat passa a descriure el món ramader i rural de la seva família, explicitant-ne les bases i les herències i complicacions de la sang. També aquestes memòries serveixen per explicar-se, per situar-se dins del nucli familiar, per descobrir el seu origen i poder veure els lligams dels nusos que l’estrenyien amb els seus pares i el seu germà gran. Els sentiments i els motius els trobarà més enllà del poble natal i de la vida dels pares, en parents i coneguts, els quals li permetran comprendre traumes i raons, i reedificar-se com a subjecte des de l’oblit i el silenci dels parents: «m’he hagut de fabricar, a trossos i bocins, unes explicacions que m’han vingut espaiades, mig dites, però que escric com una història aclarida tal com la veig avui quan tots els protagonistes, sinó, jo, han passat del bàndol definitiu, allò que certs anomenen el Gran Orient». Tots els Pirineus orientals són un món lligat a la terra, i, per aquesta raó, té una importància destacada l’estrat ramader familiar i un record puntual a diferents pastors que havien treballat per casa seva. Tanmateix, no podem pensar que aquesta societat, i la seva gent, estigués reclosa dins d’ella mateixa, de forma autista. Tal com ens refereix Cerdà, tot i l’aparent tancament i duresa de caràcter del pare (pastor i carnisser), el 1936 va prendre partit a favor del Front Popular —en contraposició a les idees de molts dels seus veïns—, i al cap de tres anys van entrar en contacte amb la problemàtica dels exiliats.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.