Tots tenim un destí comú, però la Tessa i la Delia el saben molt a prop. Han lluitat contra la malaltia i han perdut: se’ls acaba el temps. A les darreres pàgines dels llibres que protagonitzen, les dues moren. No ens hem pres la llicència d’avançar el final. Els títols de les novel·les, Abans que em mori (La Magrana) i Com dir adéu (Empúries), ho deixen clar des de l’inici. La Tessa només té setze anys, encara ha d’experimentar moltes coses per primera vegada. És per això que fa una llista de les deu que no es vol perdre. La Delia ha viscut prou per tenir a l’armari vital un calaix d’assumptes pendents, així que decideix aprofitar els seus últims dies per encarar-se amb vells fantasmes. Poden semblar punts de partida molt gastats però és que no hem hagut d’admetre mai que no s’ha de fer cas a les aparences?

Conduir, robar, fer l’amor
Abans que em mori és el llibre que porta a més engany. “M’agradaria tenir nòvio.” L’inici, la sinopsi i la foto de portada, de dues noies compartint un batut, ens pot fer pensar que estem davant d’una novel·la per a adolescents sentimental i de llàgrima fàcil. Res més lluny de la realitat. L’escriptora, la londinenca Jenny Downham, ens acosta amb molt de respecte —a joves i a grans sense prejudicis— a la història de la Tessa, una noia que fa quatre anys que pateix leucèmia i que s’aferra amb naturalitat a la vida, sense victimisme, però —s’agraeix— també sense grans heroïcitats. I és que passa en molts llibres i pel·lícules que, tan bon punt apareix un malalt terminal, tot es torna blanc o negre, desapareixen els matisos. Aquí la Tessa és una persona normal, amb tota la generositat i egoisme, amb tota la coherència i incoherència que comporta ser normal. També la seva millor amiga, la popular i llançada Zoey, el seu pare i el germà petit, amb els que viu. Tothom accepta la fatalitat com pot però, com a la vida real, no tots estan sempre a l’alçada de les circumstàncies. L’exemple més clar de la sinceritat d’aquesta novel·la el tenim en la mare, una dona que va marxar fa molts anys de casa seguint un nou amor i que ara, espantada i empetitida, fa d’espectadora del calvari mèdic de la seva filla sense poder suportar ni veure una trista agulla. Mentrestant, la noia continua endavant amb el seu propòsit i, gràcies als deures que s’imposa —robar, conduir, perdre la virginitat, enamorar-se...—, aconsegueix petits moments de plenitud: “El cor em batega. Em sento absolutament viva.” Ella ho té clar, només hi ha dues opcions: quedar-se al llit i seguir morint-se o tornar a la seva llista i viure una mica més.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.