He vist la por als seus ulls, seixanta anys després, i els he vist tremolar, tancar els ulls, i callar, callar noms, sobretot, i fets, i dir que els han oblidat, però no és cert. I també apassionar-se, viure-ho, reviure-ho, i sentir les il·lusions, i compartir la derrota, vençuts, uns més que altres, sí, però vençuts; recuperats, sí, uns més que altres, però amb una experiència inesborrable dins seu, que el temps ha pogut matisar, modificar i, fins i tot diluir, però que s’aferra al seu interior amb força i que saben que no els deixarà ja mai més.
He escoltat des de petit aquestes històries a casa, sovint en veu baixa, i, de vegades, en animades sobretaules. L’esclat de la guerra, la col·lectivitat, les lluites, la fam, els refugiats, la fugida, el fred, els camps francesos, els nazis o el retorn, els camps de presoners per tot l’estat, “han mort aquest”, “no ha tornat l’altre”, l’estraperlo, acotar el cap, deixar passar els anys, recomençar la lluita. Orgullosos de les moltes coses que es van fer bé, crítics amb les que no.

Potser, per això, vaig acabar dedicant-me a la història, sobretot a la més nostra, sovint a explicar la Guerra Civil, molts cops sota el mestratge d’en Josep M. Solé i Sabaté, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i, no em puc estar de dir-ho, reconegut com un dels millors historiadors catalans de l’actualitat. I és precisament ell qui acaba de publicar el llibre Revolució i esperança, de contingut més entenedor si citem el subtítol: Els últims testimonis de la Guerra Civil. Es tracta, doncs, d'un llibre d'entrevistes, a onze persones que van viure aquells temps des de diferents ideologies, procedències, formació, situació familiar...

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.