El 1964, abans de publicar El quadern gris de Josep Pla, l’editor sotmet l’obra al censor anònim, identificat en els documents oficials amb tan sols un número. L’home resumeix l’obra i dictamina: “No hay ninguna escena inmoral ni alusiones al separatismo catalán”, i procedeix a autoritzar-la, perquè, a més a més, diu, es refereix a un temps prou llunyà com per causar problemes. Els dictàmens dels censors són la millor crònica d’un règim, perquè es poden llegir com el combat de David contra un Goliat abusiu, desacomplexat i curt de mires. Aquesta crònica es publica ara a Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), un treball divertit i admonitori de recopilació fet per Quim Torra i Jaume Clotet. El llibre està a punt d’aparèixer, però l’editor ha avançat algunes “perles”, com ara aquesta, que correspon a les Converses filològiques de Pompeu Fabra, presentat a censura el 1955. Comenta l’examinador que el llibre té un “matiz catalanista”, però que “como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada vez son menos los interesados en estos temas…”, l’autoritza.

Aquesta frase denuncia molt clarament les intencions del “movimiento”, que altres censors escriuen amb majúscules emfàtiques, però, més enllà d’això, a mi em recorda la salmòdia dels que avui diuen que “això no interessa al ciutadà” quan es tracta de defensar l’Estatut, un bon finançament o l’extensió del català. Penseu que, en sotmetre a examen un llibre de Rovira i Virgili referit a la derrota republicana, dos i tres censors successius hi troben violacions del Codi Penal vigent. Som a l’any 1976, el dictador ja cria malves, però els efectes encara duren, perquè les idees es perpetuen en el temps. La censura és una operació minuciosa que determina quínes coses estan autoritzades a circular i quínes idees són pernicioses per l’ordre establert. Això és així en tots els règims opressius, inclosos els règims morals admesos per voluntat dels controlats, com ara els mandats teòricament emanats de les religions.

En aquest llibre es veu clarament que l’objectiu de la censura és la moral i la política —la llibertat—, i, com que som a Catalunya, tot el que té a veure amb la reivindicació nacional. Els comentaris són una breu descripció de l’obra i el resultat de passar-hi l’escàner ideològic. Arribats a la generació dels 70, la cosa es torna hilarant, perquè el censor no sap llegir les noves maneres d’escriure de Montserrat Roig, Oriol Pi de Cabanyes o Terenci Moix. “No s’entén res”, es queixen. Podeu deduir que el llibre és una delícia, una delícia pedagògica. Aquesta mena de volums hauria d’anar de pet a les escoles, perquè resulta que els nostres adolescents tenen una vaguíssima idea del que va ser el franquisme, i, vivint com viuen en un món d’extrema permissivitat, no poden fer-se la idea del grau d’opressió que es va viure en aquest país una generació enrere, i dues, i tres. Els adolescents es farien un fart de riure, però potser s’interessarien pel poder subversiu de la bona literatura.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.