El jove Daniel Kehlmann, nascut a Munic el 1975, ens arriba precedit per una certa fama. Hi ha qui diu que és la gran promesa de les lletres alemanyes, per dos motius que poden semblar, d’entrada, contradictoris: el primer, que ha estat guardonat amb alguns premis literaris de prestigi sense necessitat d’escriure novel·les que parlin del Bayern de Munic i que ha estat elogiat (aquí toca iniciar el gest per a una reverència) pel mateix Reich-Ranicki; el segon, que la seva novel·la anterior, El mesurament del món, va ser fa pocs anys un gran èxit de vendes i, per això, va ser traduïda a més de quaranta llengües.
Ara Empúries li publica Fama, un recull de nou contes que se’ns ven mig disfressat de novel·la —disfressa una mica esparracada, em sembla—, perquè els personatges dels diferents relats estan relacionats, de manera que cal llegir-los seqüencialment encara que cadascun d’ells funcioni de manera independent, i també per l’omnipresència del telèfon mòbil, dels llibres de Miguel Auristos Blancos —un autor fictici sospitosament semblant a Paulo Coelho—, i per la insistència en alguns temes que semblen donar una certa unitat al llibre: les incomoditats causades per la fama, la seva fragilitat i la identitat pública en un món globalitzat i interconnectat, una identitat que pren més sentit —si de debò creiem que pot haver-n’hi— al món virtual que al real.
Potser sí que Fama és una novel·la. Diria que ningú no sap què és la novel·la: potser és un calaix de sastre, un monstre voraç amb un estómac que ho digereix tot, també aquest llibre. Però si ens mirem Fama com si fos un recull de contes convencional, podríem classificar els relats en tres categories, algunes de les quals es barregen:
Primera: alguns relats (la majoria) que es llegeixen amb facilitat, que arrenquen uns quants somriures i fan pessigolletes al coll, com un vi escumós dolcet. Són relats en els quals l’anècdota s’imposa, però no com a escletxa per mostrar-nos el que se’n deriva —una realitat més complexa—, sinó com a fórmula d’atrapar el lector que s’esgota en ella mateixa. Aquí hi podríem col·locar Veus, el conte que obre el recull, La sortida, Una contribució al debat o Com vaig mentir i morir.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.