Ja hem parlat en alguna altra ressenya sobre l’atzar de les novetats editorials, que provoca sovint reunions inesperades al taulell del llibreter, com si jugués a fer pensar en unes relacions entre títols, autors i èpoques en què no repararíem si no fos per una contigüitat que, de tan significativa, sembla fins i tot premeditada. Allò que la sàvia casualitat ha proposat aquest cop és que, posades de costat dues novel·les, algú —vosaltres, jo— consideri un moment com aquest gènere, en l’espai només d’un segle, va arribar a capgirar completament la seva naturalesa, allò que la distingia i feia reconeixedors els seus fruits. I ho dic perquè han aparegut juntes, en condicions de semblant excel·lència, dues edicions noves de sengles novel·les famoses, pertanyents al tronc central de la tradició europea (i en particular, francesa), i que són separades per un lapse exacte de cent anys: la primera, el Manuscrit trobat a Saragossa, del comte polonès Jan Potocki, tot un referent de la narració d’aventures que Quaderns Crema, en traducció d’Anna Casassas, ha recuperat en una versió de 1810 (alternativa a la fins ara considerada canònica). La segona, que publica Viena Edicions, és Combray, que Marcel Proust va escriure entre 1908 i 1910, en el que acabaria sent la primera secció del primer llibre (Pel cantó d’en Swann) dels set que componen la monumental Recherche del francès, una fita insuperable de la novel·la impressionista i psicològica. La comparació no podria fer més evident l’evolució a què he al·ludit: la novel·la de Potocki és un laberint d’episodis sorprenents i rocambolescos, que ens fa seguir la peripècia d’un oficial de l’exèrcit, entre contrabandistes i gitanos, pels viaranys de la Sierra Morena; a les pàgines de Proust, ben al contrari, si alguna cosa roman de laberíntic és una sintaxi que es força a representar els mil i un matisos del record personal, d’algú que fa una vida de rendista entre la benestant i tancada societat parisenca del barri de Saint-Germain. D’una novel·la, doncs, en què passa gairebé de tot a una altra en què gairebé no «passa» res: en cent anys, els que van del romanticisme triomfant a la fi del simbolisme, la novel·la havia substituït completament la intriga per la introspecció, l’èpica pel lirisme, l’exterior de l’aventura per l’interior de l’autoanàlisi. Sense menystenir en absolut l’atractiu i el ritme trepidant que el Manuscrit, amb la seva trama de misteris, regala generós, és però de l’altre llibre, de Combray, que em vagarà d’ocupar-me avui.
...I que el lector em permeti, això no obstant, una petita digressió. Un símptoma que en aquest país, culturalment parlant, no està encara tot perdut és que la fortuna —i les vendes— bé acaben somrient a una iniciativa editorial a canvi que aquesta es proposi, amb competència i gust, de fer les coses bé. En tot just un parell d’anys la col·lecció «El cercle de Viena» —dins la qual apareix ara aquest Combray— ha aconseguit fer-se un lloc destacat en el circuit literari, i són ja molts els lectors que comencen a identificar el seu creixent catàleg com una garantia de rigor i qualitat. Amb Isabel Monsó al capdavant i uns assessors de paladar tan fi com ara els poetes Àlex Susanna i Marcel Riera, el segell està posant-nos a les mans en català una quinzena de textos d’autèntics clàssics moderns com Kawabata, Dinesen, Cheever o Anderson (pel Winesburg, Ohio del qual l’editorial, amb el Premi Llibreter 2009, ha vist reconeguda justament la seva tasca). Goso creure que no podia ser altrament, si com és el cas ens referim a volums que tenen cura de la selecció d’autors i traductors, del paper, l’enquadernació, la tipografia i la impressió —per notori contrast amb el sector, que en aquest aspecte sembla massa sovint apostar per la improvisació, quan no senzillament per la potineria— i que, per acabar, amb les seves brillants cobertes, sempre al·lusives i amb reproduccions pictòriques, agradables fins i tot al tacte, seguiran posant difícil bastant temps, o així ho esperem, que sucumbim massivament a les dubtoses seduccions del llibre electrònic.
No cal que digui que la incorporació de Proust a la nòmina de la col·lecció tampoc ha estat excepcional pel que fa als mèrits que acabo d’elogiar. Especialment en el cas de la traducció, a càrrec de Josep Maria Pinto, del qual cal remarcar que no sigui algú que estigués esperant un contracte per traslladar al català l’oceànica escriptura de l’autor francès: la seva fascinació per aquesta prosa l’havia ja esperonat feia temps a traduir-la, com ho proven els fragments que figuren al seu blog personal (que es diu precisament «Combray») i que són anteriors a la seva versió del pòrtic de la Recherche. De manera que, per si no fos prou necessària una traducció que succeís la que va fer trenta anys enrere Jaume Vidal Alcover per a les extintes Edicions del Mall, la que signa Pinto és, no solament oportuna, sinó acurada, brillant i natural.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.