El 4 de gener de 1960 Albert Camus tornava en cotxe a París després de passar uns dies de descans a Lourmarin, on tenia una casa que va comprar amb part dels diners del Premi Nobel de 1957; l’acompanyava al volant Michel Gallimard (nebot del conegut editor). Tots dos van morir i el cotxe va quedar fet miques després de topar contra un dels plàtans que guardaven la carretera. Enrere van quedar els assaigs, les novel·les i les obres de teatre que parlen de l’home del seu temps, i, també, les polèmiques amb el seu “germà” Jean-Paul Sartre, a causa de les severes crítiques que va formular contra l’estalinisme, dins del seu refús a qualsevol mena d’ideologia totalitària que perdés de vista la figura central de tot plegat, l’ésser humà, en favor d’un sistema que només garantís el benestar d’aquells que el dirigissin.
A finals de l’any passat, però, el president francès, Nicolas Sarkozy, va encetar la polèmica tot proclamant el seu desig que les despulles de l’escriptor i filòsof fossin traslladades al Panteó on reposen els homes més il·lustres de la història de França. Tot això ha dividit, no només part de la societat francesa, sinó els mateixos fills bessons de l’autor, Jean i Catherine: el primer ha manifestat la seva oposició a aquesta idea, mentre que a ella no li sembla pas malament. A més d’aquestes qüestions, l’any serà celebrat a França amb la publicació de diversos llibres sobre la vida i obra d’un dels escriptors i pensadors europeus més importants del segle XX.