El títol d’aquest article fa referència a un conte del novel·lista nord-americà Raymond Chandler (tot i que amb formació acadèmica i nacionalitat britànica)  anomenat “A Couple of Writers”, autor reconegut bàsicament per les seves novel·les negres, gènere al qual va dotar d’una profunditat psicològica poc habitual. Chandler va escriure en la seva maduresa alguns textos força allunyats de les obres que el van dur a l’èxit. De fet, va acompanyar aquest relat escrit l’any 1951 d’una nota adreçada al seu editor en la qual manifestava la seva satisfacció pel resultat final, tot i que admetia que no era gens comercial. Tan poc comercial que va romandre inèdit fins als anys vuitanta, quan va ser publicat per primera vegada. En aquesta història s’hi expliquen unes hores de la vida d’una parella formada per un novel·lista i una dramaturga, ambdós amb problemes creatius i en el cas d’ell també amb l’alcohol. Es tracta d’un retrat cruel sobre la impossibilitat d’aquests dos personatges de trobar un territori comú on relacionar-se fora de la tasca literària, un lloc on l’un no hagi de ferir l’altre jutjant amb duresa els problemes de les obres que escriu, o fins i tot on es deixin de veure ells mateixos, les seves converses i les seves relacions com a part d’una obra artística força convencional. La parella, com moltes al món que ens envolta, incapacitada per trencar definitivament la relació contínua junta tot seguint les coordenades d’un procés autodestructiu propi més aviat d’un melodrama que no pas d’un gran text com el que cap dels dos no aconsegueix escriure. No sempre les parelles creades a l’entorn de les afinitats literàries han funcionat seguint aquest esquema i, encara que Chandler va tenir seriosos problemes amb l’alcohol durant tota la seva vida –que va aconseguir controlar tant en la seva maduresa, tot i la pressió dels estudis de Hollywood, com durant l’escriptura del guió de The Blue Dahlia, com explica John Houseman, productor del film, en un article als anys seixanta—, sembla que la parella que més s’acosta a la d’aquest text va ser la que formaven el seu rival literari en el camp de la novel·la negra i també alcohòlic Dashiell Hammett i la dramaturga i guionista Lilian Hellman, els quals van mantenir una relació amb alts i baixos durant més de trenta anys, malgrat les contínues infidelitats d’ell i els nombrosos trencaments i reconciliacions, fets que apareixen descrits àmpliament a les obres de caràcter memorialístic escrites per la Hellman els darrers anys de la seva vida. Una relació, aquesta, amb certs paral·lelismes amb la que van mantenir pràcticament durant tota la seva vida els escriptors i filòsofs francesos Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre a través del concepte de “parella oberta”, idea també que apareix a l’obra teatral titulada precisament així del Premi Nobel de literatura italià Dario Fo.
 
No totes les parelles literàries segueixen aquest patró, tot i que malauradament és obvi que sovint han estat elles, les dones, les que han acabat enfosquides sota les ombres allargades dels seus amants masculins. Les obres de Lilian Hellman, tant les dramàtiques com les memòries més o menys fidels a la realitat, superen àmpliament en objectius i qualitat literàries les de l’home que la jutjava tan severament, encara que no han gaudit del favor ni del públic ni dels editors. En d’altres casos, com la mateixa Simone de Beauvoir, que a més de Sartre va mantenir un llarg idil·li amb l’escriptor nord-americà Nelson Algren, o la catalana Mercè Rodoreda, que va comptar entre les seves relacions amb altres escriptors com l’Armand Obiols o en Francesc Trabal, van saber mantenir la seva personalitat creadora al marge dels homes amb qui van compartir el llit. La poetessa Clementina Arderiu, tot i que la seva obra pugui ser considerada menor, no ho és tant com per merèixer l’oblit generalitzat que pateix en aquests moments, en els quals només podem trobar a les llibreries una edició a càrrec de l’editorial Horsori en la seva col·lecció Clàssiques catalanes de l’antologia que va preparar ja fa alguns anys Maria-Mercè Marçal titulada Contraclaror. Un altre cas de parella literària catalana fou el de Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster, que amb el temps van haver de deixar de llegir-se mútuament per evitar les tensions que això provocava en la seva relació.
 
En els darrers temps han aparegut en català traduccions d’obres de dues dones d’escriptors –o per ser políticament correctes, dues dones casades amb escriptors reconeguts— que han realitzat un d’aquests exercicis d’autoafirmació literària i personal amb la publicació d’obres pròpies. De Siri Hustvedt, casada amb el novel·lista nord-americà Paul Auster, s’han publicat recentment les novel·les Allò que vaig estimar (Angle editorial, 2009) i Elegia per a un americà (Empúries, 2009). La primera obra és una novel·la de gènere, un thriller ambientat en el món de l’art contemporani que a més suposa una encertada reflexió sobre la creació artística. A la segona, Hustvedt s’endinsa en la seva pròpia història familiar, curiosament a través d’un personatge masculí, per recuperar la memòria d’una saga d’ascendència nòrdica que amaga un secret que el protagonista voldrà descobrir. L’autora nord-americana té una llarga trajectòria com a escriptora, ja que també ha publicat llibres d’assaig sobre pintura i poesia. El cèlebre novel·lista britànic Martin Amis està casat amb la nord-americana d’ascendència uruguaiana Isabel Fonseca, que ha treballat durant anys al suplement literari del diari Times. Ella només havia publicat un assaig sobre els gitanos romanesos, i ara acaba de veure la llum la seva primera obra de ficció, Vincle (Empúries, 2009). En aquesta novel·la s’explica la història d’una dona de quaranta-cinc anys que té una columna setmanal en una revista i que viu amb el seu marit, empresari publicista, en una illa paradisíaca a prop de l’Illa Maurici, a l’Índic. La seva vida, com anirem descobrint tot al llarg de la novel·la, ha estat vinculada a la del seu home des que es va convertir en la seva dona: les seves ambicions personals i professionals, tot va quedar en un segon terme. Serà precisament en aquell retir paradisíac on un fet fortuït lligat a altres esdeveniments familiars i personals del personatge provocaran que  la vida plàcida i segura de la Jean, la protagonista, trontolli de cap a peus. Un matí obre una carta adreçada al seu marit que està signada per una dona jove. Allà troba una adreça de correu electrònic i un password per comunicar-s’hi. La curiositat, els dubtes, fan que la protagonista guardi silenci i iniciï una llarga relació epistolar de caràcter eròtic amb aquella desconeguda, fent-se passar pel seu marit. Una visita de la seva mare l’avisa dels problemes de salut del seu pare a Nova York i, per si fos poc, en una revisió rutinària li troben un tumor al pit. Amb tots aquests front oberts, el personatge decideix enfrontar-s’hi directament: abandona l’illa i es trasllada primer a Londres, on han deixat sola la seva filla a la casa familiar, i després a Nova York per acompanyar el seu pare que ha de ser sotmès a una intervenció quirúrgica, i on retrobarà també un antic amor de joventut convertit en escriptor d’èxit.
 
Tot i que sempre és perillós establir paral·lelismes entre obra i autor, la mateixa Fonseca els ha admès públicament i, per tant, no està de més tenir-los en compte per valorar l’obra. El triangle geogràfic del personatge entre l’illa de St. Jacques, Londres i Nova York és en part equiparable al de l’autora, nascuda a Nova York i que viu a Londres amb el seu marit. De la mateixa manera que els seus personatges s’estan a l’illa de St. Jacques, Amis i ella també es van prendre una temporada de relax lluny de tot i de tothom durant un parell d’anys a l’Uruguai. De la resta,  no sabem res de possibles infidelitats o alguna que altra crisi de parella. Poden haver-ne existit, però tampoc no ens cal saber-ho.

No estem davant d’un al·legat feminista, però sí que trobem algunes concomitàncies amb textos de Simone de Beauvoir, com ara La dona trencada. Jean, la protagonista de Vincle, pateix una sotragada sobtada en la seva vida, un camí que ha estat, si fa no fa, força plàcid durant anys, que li fa replantejar-se el seu futur i qüestionar el seu passat. Com  si fos, ara que estem en dates nadalenques, el mister Scrooge de la Cançó de Nadal que pot elevar-se i contemplar des de fora la seva vida per poder valorar-la com si fos la de qualsevol altre. Apareixen els dimonis familiars, la relació trencada dels seus pares, l’antic amor adolescent que apareix per mostrar-li que malgrat el temps passat encara n’està enamorat, la seva filla que ja no és una adolescent, les traïcions, i sobretot la relació amb el seu marit. Amb totes les cartes sobre la taula i jugant al descobert, la Jean es veurà obligada a prendre decisions determinants que marcaran el rumb dels seus dies futurs.

Vincle és una obra valenta i honesta, amb un entramat narratiu sòlid i sense filigranes ni excessos. De forma mesurada ens duu cap a un desenllaç imprevisible, tot i que no del tot sorprenent, a través del qual podrem concloure que sovint som nosaltres, la nostra mirada sobre les coses, qui pot transformar-les, i que això no sempre és positiu.