Quan amb prou feines s’ha pogut donar un respir a la plebs adotzenada i a la lliure activitat d’un món programat segons la lògica industrial, sota una col torna a cantar el poeta. Quimi Portet (Vic, 1957) irromp de nou a la vinyeta que té reservada al còmic d’aquest planeta amb el seu setè disc Viatge a Montserrat. Alliberat completament de la pressió que suposava anys enrere ser ‘el guapo de El Último de la Fila’ i ja autoproclamat com a astre intercomarcal, el cantautor segueix fidel a la seva línia irònica amb catorze cançons que són a la vegada artilleria emocional i crítica en una mateixa proporció. La seva condició d’intel·lectual d’arrel tradicional el duu a ser implacable amb els bèsties resultats del futbol i reivindicar la farigola a l’escudella per davant del menjar escombraria. Malgrat tot, deixant clar que es tracta d’una qüestió d’agenda, la primera broma d’aquesta entrevista és escènica.
 

LLUÍS MATA: No em negaràs que quedar en una franquícia d’un fast-food dels voltants del Camp Nou és gairebé una provocació.
QUIMI PORTET: La condició humana és un misteri, però tots en formem part. Jo sóc un intel·lectual, enrotllat, un tio guapo, però en el fons sóc igual de responsable que tothom que hi hagi equips de futbol provocant que cent mil persones cridin "ai!" al mateix moment.

Cal relativitzar.
Com amb la història. Hitler era molt mala persona però ho era perquè va perdre la guerra. Si hagués guanyat, els americans que van tirar una bomba a Hiroshima matant no sé quants milers de persones serien els dolents. La vida humana no té cap sentit, però és culpa de tots.

Queda molt clar, doncs, com ja insisteixes en la cançó “Si plou, ho farem al pavelló”, que cal tenir un ull sempre atent per si cal ‘xafar-ho tot’, oi?
Jo penso que és una obligació. Però en el bon sentit de la paraula, eh! Un tio enfadat xafant-ho tot genera molt mal rotllo. Però algú que està molt content i ho xafa tot sempre fa il·lusió, no?

Potser sí...
Intentar buscar un sentit a tot això, a la justícia, a l’honor o fins i tot a la moral, és una feina absurda. Has d’estar molt medicat. Jo no tinc gens de ganes de fer mal a ningú ni de destruir cap propietat. Però no estic disposat a abaixar tant el llistó com per acceptar cap injustícia imperant.

“Des d’una àrea de servei, la meva terra
és com un parrac grapejat;
un país vençut pel davant
i pel darrere;
d’atrotinada dignitat.”
Ho dius a ‘Homes i Dones del Cap dret’. Carai amb el teu Patufet...
Sóc un patriota conscient. Sóc d’aquest país i m’encanta, però també crec que tenim la sort de no existir. Encara que pugui ser també una frustració absoluta, quan li dónes la volta, per mirar-te el món... ser d’un país que no existeix jurídicament et posa en un terreny una mica de Superman, d’home invisible, de superheroi. Suposadament no hi som, però és una nació que fa de tot i que té himne que es canta, no com altres. Tenim de tot menys existir, és l’únic que ens falta.

I és per això que viatges a Montserrat?
Compte! Montserrat per a mi és un nom de dona. El lloc geogràfic em fa gràcia per la part que té d’estampeta, una mica kitsch, no? Hem tingut molt mala sort, no tenim un estat, a totes les guerres on ens hem posat hem perdut... És una cultura bastant sotmesa a aquesta frustració com a col·lectiu. Però d’altra banda em sembla que això ens ha donat una educació irònica, una visió externa sobre les organitzacions humanes. És una societat que ha après a subvertir-se. Amb molta broma.
 

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.