Fa uns quants mesos, Antònia Vicens anunciava que, després de més de quaranta anys de conreu de la narrativa, era a punt de publicar el seu primer recull de poemes. Fins al moment, les seves obres m’havien cridat l’atenció perquè rere aquells títols sempre tan ben trobats (Febre alta, Terra seca, Ungles perfectes...) hi ha una escriptura que no els desmereix. La notícia d’aquest nou camí, pel món dels versos, potser va sobtar alguns dels seus lectors. Tanmateix, allò que em va desconcertar més fou el títol escollit per a aquest poemari: Lovely (Editorial Moll, 2009). D’entrada, no em va convèncer ni poc ni gens. Tot i això, Antònia Vicens em tornaria a sorprendre amb un títol que cobra tota la força i el sentit només de llegir els primers versos del llibre.
Vicens enceta el volum amb un «Pòrtic» a la postmoderna que ens situa en el present del jo poètic i recupera el motiu (molt present a Ungles perfectes, la darrera novel·la de l’autora) del maquillatge, del món de la cosmètica.
Som, doncs, davant la societat de consum actual, que ven objectes com si vengués atributs i sensacions (sempre positives, no cal dir-ho). Vendre el perfum Lovely és vendre l’encant, encara que Lovely només sigui un mot en un flascó de perfum. El perfum Lovely, com el discurs televisiu, s’enfronta directament a allò que pretén el poemari, que no és altra cosa que despertar la memòria. Una memòria en què, contràriament al que fa presagiar el títol del llibre, no tot és precisament tendresa.
Aquest poemari és un recorregut per la memòria del jo poètic, un recorregut que té com a figura central el pare i que molts podem reconèixer com a autobiogràfic. De fet, això lliga directament amb la dedicatòria inicial del llibre («A la memòria dels meus pares») i també amb les dues úniques citacions del volum, totes dues de Salvat-Papasseit i vinculades amb la feina del pare (que era pescador) i, en conseqüència, amb l’entorn en què visqué l’autora durant la seva infantesa i part de la seva joventut a Santanyí.
«Vianant vora la mar / prega pels marins que arriben», escriu Salvat. I Vicens fa seves aquestes paraules per mostrar un element tan destacat per a ella com és la mar, que pot ser font de vida idealitzada per a qualsevol illenc, però també font de vida pragmàtica en tant que proporcionadora de feina per subsistir. La mar com aquesta arma de doble tall, capaç de donar vida però també mort a tots els que hi treballen. La mar, per tant, també de bracet de la misèria i del dolor.
És evident que el fet que l’escriptora hagi optat ara, després de tants anys d’escriptura, per conrear versos, no vol dir que hagi deixat de banda les seves novel·les i narracions. Entre altres coses, perquè molts dels versos d’aquest poemari ens les recorden. Tot i els silencis, la concisió, etc., que requereix el gènere poètic, alguns versos esdevenen francament narratius. I no sols això, sinó que en els poemes hi trobam molts dels motius i els temes principals que han configurat en línies generals l’obra anterior de l’escriptora: el dolor, la mort, la infantesa, la misèria d’una postguerra, el paper que hi tenia la dona, la mar, Mallorca... i uns llargs punts suspensius als quals hauríem d’afegir el PRESENT, en majúscules, el present que s’imposa i que, en aquest poemari, permet veure nítidament la voluntat de recordar, que no és més que la voluntat de (re)construir-se i de fer-ho vivint, que per a l’autora vol dir escrivint.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.