Que Tobias Wolff és un dels grans contistes nord-americans ja ens ho havien avisat. Que, malgrat tenir des de fa anys aquesta consideració, hagi estat menys traduït al català i sigui, a hores d’ara, molt menys conegut aquí que els seus contemporanis Raymond Carver o Richard Ford, l’obra dels quals els crítics solen associar a la de Wolff sota l’etiqueta de “Dirty Realism”, és una incògnita que només ens podrien aclarir els editors.
Però estic buscant excuses: el cert és que, per una circumstància o per una altra, aquest lector s’enfronta per primera vegada a un llibre de Tobias Wolff, per la qual cosa demano disculpes d’avançada. Procuraré que el pes del context no afecti massa l’ànim del crític.

Comença la nostra història és un híbrid: d’una banda, una tria feta pel propi autor d’alguns dels seus contes ja publicats en tres volums anteriors (el primer, “Al jardí dels màrtirs nord-americans”, data de 1981; el darrer, “La nit en qüestió”, del 1997);  de l’altra, deu contes nous. Ningú no ens ha enganyat: el subtítol del llibre ho diu ben clar, Contes antics i nous. A la Nota de l’autor promesa per l’índex esperàvem trobar una justificació raonable a una operació editorial, si més no, curiosa. Però no és així. Tobias Wolff es limita a informar-nos de la revisió a la qual ha sotmès els contes antics, atès que considera, molt encertadament, que «no són textos sagrats», que «encara són vius» i que, per tant, es pren «l’interès de continuar-los donant la vida que constitueix la seva millor expressió». Ni una paraula sobre els contes nous. Ni una paraula sobre la tria d’uns relats i no d’uns altres. Però una cosa és clara: l’autor fa amb la seva obra el que li ve de gust i no té per què donar-ne explicacions.

El títol del llibre, Comença la nostra història (Our Story Begins), sembla ja una declaració d’intencions. A la primera, Wolff ens avisa amb aquesta frase introductòria del que pretén: ser un narrador d’històries, un storyteller, amb un registre gairebé oral, de frases curtes, que ens parlarà de situacions quotidianes, de conflictes que a vegades poden semblar banals com els que, un dia i sense més introduccions, ens explica algun veí al replà mentre esperem l’ascensor. La segona, una mica més subtil: en triar com a títol d’un volum recopilatori el títol que tenia un conte d’ell mateix que no hi ha estat inclòs, Wolff sembla indicar-nos que, com afirmava Hemingway —de qui pot considerar-se hereu—, un bon conte és allò que diu però també, i no en una categoria menor, allò que calla, que només insinua, que queda sota la superfície.
Ens trobem, doncs, amb contes breus, asèptics, als quals sembla que l’autor ha aplicat a consciència el bisturí. No és estrany que Wolff, que ensenya escriptura creativa a la Universitat de Standford, pensi que no es pot ensenyar a escriure, que l’únic que ell pot fer com a professor és ensenyar els aprenents d’escriptor a convertir-se en els millors editors possibles de la pròpia obra. I com és sabut —i, si no, que li preguntin a Raymond Carver— un editor de debò sempre és a punt de fer servir les tisores.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.