El segon volum de Memòries de Jordi Pujol és la crònica inesperada del límit de l'autonomia. És un llibre interessant, d'una passió continguda i la prosa sempre excel·lent del periodista Manuel Cuyàs, que fa d'amanuense, i sobretot ple de detalls esclaridors sobre uns anys que ja comencen a ser mítics: els de la primera construcció democràtica, a Espanya i a Catalunya, els anys que van del 23-F als Jocs Olímpics. Com és lògic, aquest segment de les memòries pujolianes es diu “Temps de construir”. I precisament per això, perquè es tracta de treure el país, Catalunya, de l'endarreriment en què l'havia posat el franquisme -"colls d'ampolla" a tot arreu, detecta Pujol-, és més oprobiós constatar el poc espai que Espanya dóna a l'autonomia. De fet, el llibre centra l'atenció a Catalunya, perquè Pujol té una visió nacional i, per tant, Espanya no és el seu escenari, tot i que és el referent de poder. No obstant això, el llibre fa veure que qui de debò s'està construint, i construint un projecte sòlid, és Espanya. Es tracta, doncs, d'un conflicte entre dos projectes que són escassament compatibles.

Pujol ja adverteix que quan arribin al poder els impetuosos socialistes de Felipe —"joves nacionalistes espanyols" els qualifica un diari americà— començaran els temps durs. Entre altres coses perquè aquests polítics tenen una tal avidesa de poder que no han fet fàstics als coquetejos del general Armada previs al 23-F (en efecte, com diu Pujol, Javier Cercas ho explica amb pèls i senyals al seu magnífic, tot i que llarguíssim, Anatomia de un instante). No era, però, poder pel poder: eren les ganes i també la convicció de tenir el millor projecte per a Espanya, i és això el que causa els problemes i les topades, algunes significatives, com és el cas de Banca Catalana. Pujol s'hi recrea perquè ha entès, des del primer moment, que s'aprofitava la volada d'una crisi per laminar el nacionalisme català i, de passada, frustrar l'aventura d'un poder financer local amb cara i ulls. Felipe sap que Espanya i Catalunya no poden construir-se alhora. I per això també les pegues i les travetes a TV-3. O la LOAPA, la llei de contenció de l'autonomia que el PSC, sempre obedient al PSOE, vota a contracor i, en el cas d'algun diputat, amb plena satisfacció.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.