Ostenta la novel·la El Gattopardo tan orgullosament i merescuda la seva indiscutible condició de clàssic contemporani, que costa fer-se el càrrec que aquesta no es remunti enrere més enllà de mig segle. I no solament perquè l’obra fos escrita entre 1954 i 1956, i per tant en unes dates molt posteriors a les de l’ambientació del relat, sinó perquè el seu autor, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que mai no havia escrit abans cap narració i que ja era sexagenari quan la va donar a conèixer, va haver de comprovar, en els pocs mesos que li quedaven de vida, que ningú més enllà del seu estricte cercle d’íntims i amistats —Mondadori i Einaudi van retornar-li el mecanoscrit— valorava el més mínim la seva obra. Va ser ara doncs fa exactament cinquanta anys, el 1959, quan el Premi Strega consagrava sorollosament una fama –ai las!— pòstuma, unida als mèrits d’una novel·la finalment acabada d’aparèixer a l’editorial Feltrinelli, gràcies a la cura que va posar-hi en tot l’afer un altre magnífic novel·lista, Giorgio Bassani, seduït, tan bon punt en va tenir notícia, pels encants d’aquesta història siciliana de bellesa i decadència. No havia de passar ja gaire temps perquè la qualitat d’El Gattopardo depassés les fronteres d’Itàlia i esdevingués notòria en l’àmbit internacional, ni tampoc perquè els lectors catalans la descobrissin, amb el títol El guepard, en la famosa traducció del mallorquí Llorenç Villalonga, que tantes i tan significatives afinitats devia veure entre el lampedusià retrat del príncep de Salina i el seu propi Don Toni, de Bearn o la sala de les nines. L’adaptació cinematogràfica del text, en la inoblidable pel·lícula de Luchino Visconti de 1963, va fixar per sempre més en la imaginació de qui llegeix les pàgines de l’autor sicilià els rostres de Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale.
S’ha escrit molt, i molt encertadament, sobre el gairebé indissimulat rerefons autobiogràfic de la història d’El Gattopardo. Sobre la figura fictícia del protagonista de la novel·la, Don Fabrizio, príncep de Salina, Giuseppe Tomasi va projectar el perfil complet i ben real del seu avi, príncep de Lampedusa, i és que no es pot entendre la peculiar implicació de l’escriptor en aquesta crònica de l’esllanguiment de la classe aristocràtica si no recordem la seva pròpia condició de descendent d’una noblesa vinguda a menys des dels mateixos dies que recrea la major part de la novel·la, quan el 1860 Garibaldi va prendre l’illa de Sicília en el que seria el primer pas cap a la unificació italiana. L’obra és, en efecte, com s’ha dit tot sovint, una magnífica anàlisi dels processos que van fer eclipsar progressivament el poder aristocràtic en benefici d’una classe emergent, burgesa i liberal, però per damunt de tot materialista i ambiciosa (i que en el relat, sens dubte, exemplifica com ningú el personatge de Don Calogero Sedara). La unió en matrimoni de Tancredi, l’irresistiblement simpàtic però frívol nebot de Don Fabrizio, amb Angelica, bellíssima però plebea, tot i la fortuna del seu pare, és el veritable nus narratiu de l’argument, i el que consuma que en paraules del mateix text aquesta sigui la història d’«una lenta substitució de classes». La ruïna del llinatge dels Salina, en què el prestigi nobiliari no és prou per fer oblidar l’inaturable decandiment d’un capital minvant, és allò que situa el príncep —un personatge superbament dibuixat, en la seva complexitat d’home vital, il·lustrat, irònic i colèric tot alhora— davant el dilema de mantenir la pròpia nissaga al marge dels pervinguts o bé cedir resignadament davant el curs de la Història, amb l’esperança que, com diu el seu nebot amb aquella frase que tothom cita algun cop, fins i tot desconeixent-ne l’origen, «se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi». En aquest sentit, no es pot negar que la narració de Lampedusa, per la seva lucidesa desapassionada, és un comentari polític de primer ordre que va més enllà de la qüestió de la noblesa declinant i del retrat d’aquests déus cada cop més mortals, per oferir un diagnòstic molt fi del pragmatisme sicilià i de la seva insularitat no solament geogràfica; l’episodi en què el príncep refusa convertir-se en senador del nou estat és particularment alliçonador sobre l’esperit d’una terra «irredimible» en la seva «satisfeta espera del no-res».

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.