Amb motiu d’aquest especial dedicat a la caiguda del mur de Berlín vam demanar a alguns dels nostres poetes un text breu en el qual ens expliquessin si creien que aquest esdeveniment històric havia influït i de quina forma en la seva obra. Com passa habitualment en aquests casos cadascú ens va respondre a la seva manera, uns pocs es van ajustar a allò que els demanàvem, altres es van estendre més i la majoria més que parlar de la seva poesia ens oferien la seva visió personal d’aquell moment històric. Davant la impossibilitat física d’oferir tots els textos complets i a risc de resultar potser massa esquemàtics, us n’oferirem uns petits tasts dels passatges que hem considerat més significatius. I com no, hem d’agrair la seva col·laboració desinteressada a tots aquells autors que han ofert als nostres lectors una estona del seu temps tot rememorant uns fets que més que als llibres d’història encara pertanyen a la memòria col·lectiva de tota una generació.

Tal i com podem comprovar en alguns dels poemes adjunts, la caiguda del mur va provocar en un primer moment dos sentiments contraposats o fins i tot complementaris. En primer lloc, la fi d’una esperança i d’una concepció del món certament idealista i veritablement fracassada en el seu intent de construir una societat més justa que sense la protecció del mur mostrava el seu rostre veritable, fred i cruel. En segon lloc, d’aquesta decepció en va sorgir una nova esperança: la possibilitat d’un món nou sense l’oposició est-oest (capitalisme-comunisme). Per a Ponç Pons “la caiguda del mur va deixar al descobert la crua realitat de pel·lícules com La vida dels altres i a més de fer-nos constatar dolorosament que tampoc hi ha llibertat en les dictadures d’esquerres, ens ha fet assumir que Marx era intel·ligent, però no profeta.” En el mateix sentit es manifesten Xavier Farré i Carles Duarte. Per al primer la caiguda del mur representa “percebre de manera directa que els grans discursos ja fa temps que han deixat d’existir, però que tanmateix no es pot menystenir la història”, mentre que per a Duarte “...desapareixia una amenaça latent de represa de les guerres per l’hegemonia europea que havien malmès durant segles la possibilitat de construir projectes comuns, però també et senties convidat a obrir la finestra, a amarar-te d’un món cultural que el mur convertia en llunyà.” Aquesta atracció per tot allò que hi havia a l’altra banda també és important per a Alfons Navarret: “Molts autors que he llegit haurien estat gairebé invisibles, com ara la Premi Nobel Szymborska, entre d’altres. Aqueixa escletxa al mur ens estava oferint un horitzó nou que, això sí, ha acabat eixamplant la meua consciència poètica i l’ha marcada d’una forma important.” El mateix Farré admet que “la producció d’autors d’aquesta zona d’Europa dels mil noms ha influït en la meva manera d’entendre la poesia.” El llibre Cant de la devastació (Viena, 2005) de Francesc Josep Vélez s’inicia amb aquests versos tan explícits: “Tot l’univers ungit / va començar a esberlar-se / un dia de novembre cap al tard.” I cap al final trobem aquests altres: “...hi ha el trencament total, la gran ruptura, / dels cranis, dels estancs, i de les pàtries, / la destrucció simpàtica d’un cosmos / d’abismes i cartrons.” Amb aquestes paraules, referides també a l’atemptat contra les Torres Bessones (una altra icona dels nostres temps), Vélez intenta mostrar la mena de canvi que s’ha produït cap a la fi del segle XX, un trencament total del qual encara no en sabem ben bé què en sortirà. Per a Jordi Valls “la ideologia ha perdut pes a la literatura fins al punt que com a escriptor necessito recordar com érem abans, a què futur aspiràvem i a què futur aspirem ara que només som el públic passiu de la història.” En aquest nou món sense ideologies, on aquestes ens mostren dia rere dia el seu fracàs, la seva transformació en un discurs buit i populista, amoral i carent de qualsevol mena d’ètica, els escriptors es veuen obligats a cercar nous valors que potser només poden trobar en el passat comú o en el seu propi interior. Potser per això en Pere Rovira afirma: “No crec que la caiguda del mur de Berlín tingui cap relació amb la meva obra (almenys, si és que n’hi ha alguna, jo no en sóc conscient). En canvi, la caiguda d’algun mur personal sí que ha estat decisiva.” Potser per això també altres poetes més joves i encara combatius, com Pere Joan Martorell, recorden que “la nostra generació ha vist tantes coses ensorrar-se que el desastre i l’hecatombe, l’atzar incert i la dissort previsible, ja ens semblen un fet quotidià, normal, acceptable. Hem vist caure els poderosos de Wall Street, les Torres Bessones, la revolta del 68, el mur de Berlín... Ja no ens fa por la caiguda, sinó que les ales no ens serveixin per continuar el vol. La poesia és veure la llum entre les tenebres. Dansar amb l’inconegut i la passió.” Amb l’esfondrament de tot allò que semblava inalterable, amb la suma d’esdeveniments del final de segle XX i dels inicis del XXI ens hem habituat a viure trepitjant camins que s’esborren rere nostre, a caminar endavant sense pensar que puguem deixar enrere res que valgui la pena recordar o tenir en compte. El valor el trobem en l’immediat, en un present allargassat amb complex de Peter Pan que s’entesta a no avançar. El narrador i poeta Jordi Llavina creu no pas tant en la caiguda de les ideologies, “sinó dels ornaments retòrics de les ideologies. I hi ha el desengany generacional dels més grans i la il·lusió fundacional dels de quaranta anys (la generació del mur).”

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.