El 2005 la Casa de Cultura de la Diputació de Girona va organitzar una reunió d’escriptors i em va ser encomanada una conferència que provés de parlar de la tradició dels poetes de la meva generació. D’aquella xerrada en va sorgir el volum Modernitat del món fungible (El realisme reflexiu dels poetes del tercer mil·lenni o la “generació de la caiguda del mur”) (Angle Editorial, 2006). A l’hora de preparar aquella intervenció vaig descobrir que alguns poetes d’aquesta generació (Xavier Farré o Gemma Gorga) havien dedicat un poema a la caiguda del mur de Berlín, i a aquell any 1989. Immediatament després d’haver escoltat aquesta conferència, l’Isidre Martínez Marzo em va confirmar que aquesta circumstància històrica havia estat present en el seu llibre Himnes (1990), i fa un parell d’anys en Josep Lluís Aguiló també em va dir que ell sempre va tenir molt present la idea de la caiguda del mur de Berlín (que representava l’amenaça i el final de la Guerra Freda, amb films com Jocs de guerra o El dia després de 1983), la Perestroika (iniciada el 1989 per Gorbatxov), o la matança de la plaça de Tiananmen. És clar que, amb la perspectiva dels vint anys que han passat, molts d’aquests fets s’han esborrat, i d’altres tornen a surar, com per art de màgia.
 
Fullejant un volum que ha aplegat enguany els articles periodístics d’opinió de M. Àngels Anglada, sota el títol de Compromís de poeta (preparat per Eusebi Ayensa i Francesc Foguet, i editat per Eumo Editorial, 2009), descobreixo que l’autora de Vic va dedicar un parell d’escrits, aquell mateix 1989, al conflicte que havia provocat l’edició recent d’Els versicles satànics, de Salman Rushdie: la seva impietat novel·lística havia conduït l’ayatollah Khomeini a condemnar-lo a mort. Durant aquells mesos, la sotragada no només va provenir de l’intent per reunificar Alemanya, sinó del creixent clima d’intransigència i fanatisme que amb els anys ha vingut accentuant-se fins a arribar a aquell «estat d’excepció» que proclamava Giorgio Agamben. Així percebia aquell conflicte Anglada: «la nova onada d’intolerància, de la qual l’afer Rushdie és una de les crestes més visibles, és molt preocupant i hauria d’induir a reflexions i accions, no només a les associacions d’escriptors i artistes, sinó als polítics, a les persones amb autoritat en les diverses esglésies, a les universitats» (24/iv/1989).Aquell mateix any apareixia el petit assaig titulat «El final de la història?», les tesis del qual tindrien molt ressò quan el seu autor, Francis Fukuyama, les va argumentar en el volum El final de la història i l’últim home (1992). Aquest catedràtic d’origen japonès establia que el concepte d’història, tal com l’havíem entès fins aleshores, estava desapareixent amb el final de la Guerra Freda, i la supressió de la lluita entre les grans ideologies i el fracàs de la proposta comunista. Així doncs, s’imposava un paradigma de capitalisme democràtic, polític i econòmic, que conduïa cap a un pensament únic basat en l’economia i mancat d’ideologia —com el de l’època actual. La caiguda del mur de Berlín és una imatge emblemàtica, potser la primera imatge històrica, que s’ha quedat a la retina d’aquells adolescents que serien poetes, i representa la substitució simbòlica d’un ordre geopolític mundial (el xoc entre el model comunista i capitalista, entre el bloc de l’est i de l’oest d’Europa, l’enfrontament dels diferents països alineats, etc). L’enderroc del mur de Berlín, però, implica el triomf polític i econòmic del model liberal-conservador, i gairebé es converteix en xifra d’una frase de Marx que Marshall Berman va fer servir per a un famós assaig de 1982: Tot el que és sòlid es dissol en l’aire. Aquesta evaporació dels principis, dels ordres, de les ideologies, dels grans relats, de la realitat, d’una moral, representa el canvi social que s’ha produït al llarg de la postmodernitat, i la transformació de la cultura global hipermoderna —com diria  un dels últims assaigs de Gilles Lipovetsky—, la qual ja no té principis sòlids: l’individu es troba enmig d’una Modernitat líquida (2000), i gaudint d’un Amor líquid (2003) en una Vida líquida (2005), aprofitant la metàfora que ha fet fortuna de Zygmunt Bauman (i que aquest autor anglopolonès ha provat de descabdellar en aquests i altres títols que ha editat en els darrers temps).

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.