Tenia tota la raó Carles Riba quan diuen que va dir (redundància volguda) que el moment en què  Josep Carner va començar a aprendre la llengua anglesa va ser un gran dia per a la poesia catalana. Hi ha qui s’ho ha agafat tan literalment que creu que, amb un rudimentari anglès, ja s’ha convertit en un/a gran poeta. En qualsevol cas, també el Riba germanòfil ha exercit certa influència, si més no, per a mi. Per no parlar de Gabriel Ferrater, a qui vaig tenir més a prop (al Riba persona no el vaig conèixer mai). De tot plegat se’n pot extreure, crec, que alguna catalana, en arribar a l’edat intel·lectualment adulta, cobegi saber la llengua anglesa i, també, l’alemanya.
Fet aquest excursus, em cal confessar, però, que jo vaig donar el pas decisiu d’intentar aprendre la llengua alemanya no pas pels esmentats autors, ans pel cinema. Quan a començaments d’estiu de 1983 vaig sortir d’una primera sessió de tarda, en el desaparegut Capsa barceloní, amb ulleres fosques per dissimular un plor real, sense tornar a casa vaig adreçar-me al Goethe-Institut de la ciutat per matricular-me a un curs intensiu i calorós de llengua alemanya. El film en qüestió era de Margarette von Trotta, Die Bleierne Zeit (“el temps del plom”, títol extret d’un poema de Hölderlin), conegut en el nostre reialme incomprensible del doblatge com Las hermanas alemanas. També, quan a primers de gener de 1984 ja era a Berlín, becada pel Goethe per a un nou curs intensiu, he de confessar que el primer que vaig desitjar rellegir no era ni un Döblin (admiro profundament Berlin Alexanderplatz) ni, en un altre registre, un Walter Benjamin, sinó Christopher Isherwood (Goodbye to Berlin i, en especial, Mr Norris Changes Trains). Cabaret, el film de Bob Fosse, també hi tenia alguna cosa a dir, és clar.

De la frivolitat al plor
Quan el primer diumenge d’aquell gener, 1984, vaig fer sola la travessa a l’Est (Ost-Berlin) per Friedrichstrasse, amb el metro —després d’intentar-ho el dia anterior a peu pel Checkpoint Charlie, on em vaig acovardir per la visió de les metralletes i vaig tornar enrere— a l’Ost-Berlin, recordo que vaig arribar fins a un dels passeigs més bonics d’Europa, Unter den Linden (“Sota els Til·lers”, títol d’una meravellosa narració de Christa Wolf), gairebé de puntetes. Arribada al passeig, pràcticament desert, en especial d’automòbils, a l’esquerra vaig veure el cap de Lenin de l’Ambaixada Soviètica (recordem l’any, 1984 i el film posterior Good bye, Lenin!, de Wolfgang Becker) i al fons, la Porta de Brandeburg. Començava a nevar i, després de preguntar a un dels impressionants guàrdies si podia fotografiar-ho (a la RDA estava prohibit gairebé tot), vaig mirar enrere i vaig plorar recordant l’afició del meu pare pels llibres de la Segona Guerra Mundial, després del seu interès pels de la nostra Guerra Civil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa, si voleu subscriure-us-hi premeu aqui.