Molta història havia contemplat Berlín abans de la caiguda del mur: de Prússia a Weimar, de la revolució espartaquista al III Reich, i finalment d’escenari principal del gran teatre de la Guerra Freda.
La nit del 12 al 13 d’agost de 1961, la República Democràtica Alemanya va tancar les seves fronteres i va iniciar la construcció del mur. Dos milions i mig de berlinesos occidentals van quedar encerclats pel “mur de la vergonya” o pel “mur de protecció antifeixista”, segons nomenclatura d’uns o d’altres.
La nit del 9 al 10 de novembre de 1989 el mur va caure. Feia setmanes que l’agitació anava en augment a l’est. Finalment, més per la improvisació i per una sèrie de malentesos dins la rovellada burocràcia de l’est que per una voluntat manifesta, els passos fronterers es van obrir i onze mesos més tard, el 3 d’octubre de 1990, arribaria l’absorció (coneguda com a reunificació) de l’Alemanya Oriental per l’Occidental.
A l’est havia quedat la major part del Berlín monumental i dels centres culturals, que van seguir tenint una intensa vida promocionada per les autoritats del socialisme real, mentre a l’altra banda la ciutat progressava exponencialment amb les injeccions econòmiques del capitalisme no menys real i els avantatges fiscals i socials per als seus habitants –com, per exemple, no fer el servei militar. Dos aparadors, dos móns, una ciutat única vista des del cel.
La gent de l’est vivia aquells anys amb una tranquil·litat de vegades desconcertant pels occidentals, que podíem confondre amb tristesa o simplement apatia. Certament, la majoria de la població tenia uns mínims socials assegurats, però també tenia assegurats uns màxims inassolibles que no eren pas poca cosa, entre ells, la llibertat de poder anar a occident.
Aquests vindrien a ser grosso modo alguns fets històrics i socials de la situació. Però no vol ser aquest un article d’història ni d’assaig, sinó només un apunt d’algunes emocions o potser només d’anècdotes, allunyat del maniqueisme de bons i dolents i, sobretot, de la realitat de vençuts i vencedors –prou se’ls ha sentit parlar. Un record de velles passions que fins i tot em va dur a escriure una novel·la, Berlín, via morta, un pecat de no tanta joventut, afortunadament descatalogada, on ficcionava la meva vida a l’oest i les meves estades a l’est a finals dels anys vuitanta. Només m’agradaria recordar la imatge de la coberta pel seu significat: uns rails de tramvia que anaven a parar contra el mur.
L’escriptora alemanya d’origen turc Emine Segvi deia que quan passava d’un costat a l’altre del mur s’oblidava de la part on no hi era. Puc compartir aquesta sensació parcialment, però no, com ella afirma, que el mur no era de pedra sinó de temps. El mur era materialment de molta pedra però era també, fonamentalment, d’esperit, de sentiments: el temps hi jugava un paper secundari.
Era una sensació irrepetible poder dur al cap un costat i un altre de la ciutat. Llums de neó i supermercats farcits —era ben indicador que molts joves orientals tinguessin els fulletons multicolors d’aquests establiments penjats a les habitacions a manera de pòsters—; carrers amples i buits i botigues grises –on només hi havia una marca per a cada producte—; militars nord-americans, francesos, anglesos; militars soviètics, cubans, vietnamites; gent rient i gent plorant; gent, a ambdós costats. Enmig, els drames: famílies partides, les morts en voler travessar l’omnipresent paret.
M’agradava conduir per la ciutat erràticament; tard o d’hora el mur t’aturava, sovint sobtadament, separant carrers pel mig, a tocar de les cases. Baixava del cotxe i des d’uns miradors de fusta observava l’altra banda sota l’atenta mirada dels guardes fronterers orientals. Doble o triple mur, zona minada, gossos, torres de vigilància, focus, un panorama esfereïdor, una atracció impossible de definir i d’explicar. El pont de Glienicker i els seus cinematogràfics i reals intercanvis d’espies, els escorcolls al Checkpoint Charlie, a l’estació de la Friedrichstrasse. Si no hagués estat tan real diria que va ser un món fictici, només un decorat per a un film d’en Michael Caine.
Uns mesos abans de la caiguda del mur no vaig copsar cap sensació que allò podria passar; ningú ho va fer. Quan vaig tornar a Berlín, mesos després, els contrastos havien canviat. Gent de l’est amb els seus cotxes Trabi comprant plàtans a l’oest; gent de l’oest passejant encuriosida pel centre de l’est i ja recelosa amb la “invasió” dels seus compatriotes i dels veïns polonesos, anticipant el que va significar el cost de l’absorció  per a l’economia alemanya.
L’escriptor oriental Thomas Brussig declarava que “el primer any de llibertat va ser el més bonic”. L’esclat va ser, certament, històric. Més enllà, es pot estar d’acord o no amb l’escriptor rus Alexander Zinoviev quan afirmava que “de totes les mentides que ens han explicat els comunistes hi havia una cosa certa: el capitalisme és pitjor”, però aquesta sensació és la que va tenir més gent de la que s’ho esperava, del que ens van dir, tant per les diferències del sistema com sobretot per la manera salvatge amb què es va produir l’absorció. I, finalment, pel seu resultat, que el mateix escriptor qualificava de “democràcia totalitària”.
Els darrers anys han estat una bogeria de reconstrucció a la ciutat. Al principi van aparèixer autèntics eixams de grues i avui els nous edificis han canviat completament la fesomia de molts llocs, com l’emblemàtica Potsdamer Platz, un dels centres neuràlgics del vell Berlín que durant dècades va ser un descampat per on només passava el mur. També han anat desapareixent les façanes torturades per la metralla de la Segona Guerra Mundial, tan habituals a l’est, i s’aixequen al seu lloc les imponents edificacions del govern de la República.
Vaig tornar a Berlín l’any passat. Hi ha joves que ja no et saben dir si estem a l’est o a l’oest. El mur s’esvaeix mentre m’envaeix una nostàlgia inexplicable, vaporosa, romàntica, sense res a veure amb el que allí políticament s’hi va jugar. Gairebé només resta un tram de mur de poc més d’un kilòmetre transformat en galeria pictòrica a l’aire lliure i declarat monument històric nacional. Per al vell visitant, la ciutat ha perdut aquell encant decadent, aquell misteri que evocava altres temps, però sento que el mur resta encara present més del que sembla dins de l’esperit de molts berlinesos, dins meu.