L’etimologia de la paraula “mur” ens remet en llatí a les muralles defensives. Els murs han estat utilitzats des de l’antiguitat com a mitjà de protecció davant de l’amenaça exterior, tot i que sovint l’enemic sigui absolutament desconegut i mai no arribi, com el que esperen els soldats de la Fortalesa Bastiani a la novel·la de Dino Buzzati El desert dels Tàrtars. Aquest enemic sota el nom de tàrtars es transforma en un enemic interior, l’aïllament i la por, que poc a poc va consumint l’existència i les esperances dels militars que viuen guaitant un horitzó uniforme i desconegut pel qual només transiten les ombres d’alguns núvols que passen de llarg. Els murs amaguen rere seu un món sovint impermeable per als forans, com és el cas del castell, símbol i seu d’aquell que exerceix el poder, al qual vol accedir de manera impossible l’agrimensor K. a la novel·la de Kafka del mateix títol.
 
Els murs s’aixequen per protegir-nos o per empresonar-nos? De vegades només cal una petita excusa, l’amenaça d’un perill més o menys obvi, per aixecar murs i tancar-nos a tots plegats, tant als que resten a una banda com els que queden a l’altre costat de la paret. Uns i altres quan vulguin observar l’horitzó trobaran al mig del pas una muntanya de maons o pedra infranquejable. Poden escoltar les paraules d’aquells que els expliquen els horrors que s’estalvien sense veure més enllà, o les virtuts d’una terra promesa desconeguda, però en ambdós casos els negaran la llibertat de jutjar per ells mateixos si val la pena creuar fronteres i esbotzar murs, de pedra o no.
En l’actualitat tenim murs de moltes menes, mides i colors. Els més abundants serien els que s’estableixen entre estats fronterers com Corea del Sud i Corea del Nord, on hi resisteix una de les darreres restes de la Guerra Freda, una barrera infranquejable que des dels anys cinquanta separa dos estats germans com abans ho van estar les dues Alemanyes. També s’aixeca un altre mur entre la mateixa Corea del Nord i la Xina. L’Índia en té dos: un al nord, amb Pakistan, a la regió fronterera del Caixmir; i un altre a l’est, amb Bangladesh. No podem oblidar el que es va construir entre l’Aràbia Saudita i el Iemen, entre Israel i els territoris palestins de Cisjordània i Gaza. També s’han volgut segellar les fronteres d’Espanya a Ceuta i Melilla, les del Marroc al Sàhara occidental, la frontera entre Estats Units i Mèxic, o entre Botswana i Zimbaue. Una altra mena de murs, com el que va caure a Berlín, potser més sagnants, s’han construït  dividint ciutats, com a Belfast (Irlanda del Nord) on una tanca separa els barris catòlics dels protestants; o a Rio de Janeiro on onze quilòmetres de murs separen els barris de faveles de la futura ciutat olímpica. Ja sigui per diferències polítiques o econòmiques, per disputes entre veïns mal avinguts, per raons religioses, socials o nacionals, des que va caure el mur de Berlín se n’han construït un munt més, que també cauran tard o d’hora, com els murs de Jericó, després d’haver causat mals difícils de reconduir.