Un any més, els Premis Nobel responen a les expectatives creades i provoquen controvèrsia. Així, a la major part dels mortals ens és força indiferent qui pugui  guanyar el premi atorgat a disciplines com la física, la medicina o l’economia, tret que el premiat sigui veí o conegut nostre. En canvi, com a bons tafaners, ens interessa força més saber qui guanyarà el premi de literatura o el de la pau perquè en aquests casos podem jutjar per nosaltres mateixos si han estat justos o no. El primer, si es correspon amb alguna lectura feta prèviament, omple d’orgull a aquells lletraferits que aspiren a llegir i conèixer tot el que cal per estar a l’última. Els responsables, però, de l’elecció sembla que pretenguin evitar-nos aquests petits plaers que ens proporciona l’existència, i en innombrables ocasions opten per autors plenament desconeguts, tant, que a cap dels nostres agosarats editors li havia passat pel cap ni tan sols traduir i publicar alguna de les seves obres. Herta Müller, escriptora nascuda a Romania, tot i formar part de la minoria d’ètnia germànica d’aquest estat i que s’expressa literàriament en llengua alemanya,  ha passat a formar part d’aquest olimp de gloriosos desconeguts. Durant un temps, potser menys del que dura el regnat d’una miss, tocarà la glòria, rebrà  elogis desmesurats com toca i haurà de patir inacabables presentacions, viatges i entrevistes en les quals es veurà obligada a dir les mateixes coses de manera que semblin sempre noves i enginyoses. És una tasca molt desagraïda, aquesta de ser premiat. Tothom et jutja i tu ni tan sols pots defensar-te, això sí, els teus deutors ho agraeixen. La injustícia dels premis és òbvia. Algunes nacions no entenen que d’entre els seus  grans escriptors mai no s’hagi considerat l’opció d’escollir-ne un per al premi, i d’altres lamentaran per sempre que l’acadèmia sueca escollís, d’entre tots els escriptors possibles, precisament aquell que ells desitjarien oblidar.
El Premi Nobel de la pau també pot generar disputes a nivell polític i religiós, però en general el seu nivell d’acceptació és força generalitzat. Tot i això, no poden evitar defugir els esdeveniments polítics i, d’una manera o altra, s’acaben posicionant en relació amb aquests. L’any 1919, Woodrow Wilson, aleshores president dels EUA, el rep. Recordem que la Primera Guerra Mundial havia acabat l’any anterior i va ser gràcies a la intervenció nord-americana que la balança es va decantar cap a un bàndol i no l’altre, i en els tractats de pau va ser Wilson qui més va insistir a reconstruir les fronteres europees respectant el principi de les nacions. D’aquesta manera, desapareixien les antigues grans potències centreeuropees, i quedava clara l’hegemonia econòmica nord-americana. L’any 1975, i emmarcat en la Guerra Freda, l’antic físic nuclear soviètic Andrei Sakharov, reconvertit en activista contra la proliferació d’armes nuclears, va rebre el premi (bé, la seva dona ja que a ell no li van permetre sortir de la Unió Soviètica). I any rere any, premi rere premi, podríem trobar com uns interessos polítics determinats s’entrecreuen en el camí d’aquests guardons. Qui podria menystenir el premi que va rebre la mare Teresa de Calcuta, la Creu Roja Internacional, Desmond Tutu o Martin Luther King? Però quan parlem de personatges com Henry Kissinger, Iàsser Arafat o Menachem Begin, tot plegat és més dubtós i força discutible. Uns i altres van ser premiats, merescudament o no, per una determinada tasca duta a terme per a la recerca de la pau en qualsevol dels seus àmbits d’actuació, però en el cas que ens ocupa enguany, i com ja s’ha comentat en molts mitjans, quines fites ha assolit el president dels EUA? Jo només en veig una de moment, encara que hagi estat una tasca complexa i feixuga, que és aconseguir ser escollit president del seu país. Però això no garanteix la pau mundial. Així doncs, convindrem a dir (tampoc som els primers a fer-ho, però és tan obvi que no ho podem defugir) que en aquesta ocasió s’han premiat les bones intencions, i d’aquestes tots en tenim. El temps dirà si l’aposta dels suecs serà guanyadora, o no.