Què seria d'una vida sense dignitat?
Francesc Macià

Fem nostra la frase d'en Macià —que precedeix aquest text— i subscrivim la idea d'indignitat a què els murs ens sotmeten. Ens sumem així als actes de celebració dels vint anys de la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre. Per aquest motiu aportem una bibliografia que es recolza en diversos articles confegits per alguns dels nostres col·laboradors.
D'abans del 9 de novembre de 1989 ja s'anava gestant el glasnost que donà pas a la reestructuració dels territoris d'enllà del teló d'acer. Alemanya es reunificava, i altres territoris que estaven reunificats es reestructuraven segons les fronteres històriques prèvies a la Guerra Freda. Els poderosos senyors de la guerra feren vessar de nou sang, suor i llàgrimes.
Hi ha hagut diversos tocs d'alerta que ens han posat en sobreavís: d'altres murs físics resten en peu a tot el planeta. No és aquí que els enumerarem. Aquest espai el reservem per parlar de murs que no essent físics separen gents i territoris. Pel Tractat dels Pirineus van separar-nos de la part, ara francesa, del Principat; a partir de la derrota de 1714 ens han assetjat fins a afeblir el nostre esperit per a la lluita efectiva de la reunificació, establint un entramat de murs psicosocials entre els diversos territoris de la nostra nació.
Una vegada més trenquem la norma intrínseca de l'editorial d'una revista, i catàleg de llibres, donant relleu a uns fets no pas estrictament literaris. Potser ens hem de justificar una mica, però no demanarem pas perdó. Entenem que som una part, segurament petita, però som una part de la cultura catalana, dels Països Catalans, i la nostra modesta labor no pot ser aliena als interessos cívics de la nostra comunitat, dels nostres països.
Ens hi sentim, som constantment agredits. El dictador Primo de Rivera, en nom d'Espanya, dinamitava les quatre columnes, les quatre barres de sang, que identificaven el nostre poble. Els locals i els transports públics del primer franquisme ostentaven uns rètols manant "Hablad el idioma del Imperio" i també tantes i tantes vexacions que hem hagut de suportar.
Darrerament, aquests últims anys, l'ofensiva (del llatí offensa) persisteix en tots els fronts: Aznar, referint-se a matrícules de vehicles: "yo no me ocupo de un asunto de chapas"; Camps, privant la recepció de Televisió de Catalunya al País Valencià; Zapatero munta aquesta operació del PlanE amb E majúscula i tilde d'eñe (potser va ignorar que la titlla, a part del seu ús gramatical, també té les accepcions de "nota denigrativa" o "cosa mínima"?).
I, com sempre i fa molts anys, els papers de Salamanca segueixen en bona part en un magatzem de la calle del Expolio —nom del carrer que darrerament fou canviat per adequar-lo al contingut!
Tot això, i molt més, per tal d'intentar laminar la nostra personalitat. Tot això, i molt més. Com deia aquell, referint-se al pobre estatut, "nos lo hemos bien cepillado" (a tenir en compte les diferents accepcions que té el verb cepillar —no sols raspallar, ni ribotejar, sinó també plomar, pelar <matar> i, en argot obscè, abusar sexualment d'algú). Tot això, i molt més, tots ho sabem.
Amb tot això ja és ben bé hora de recuperar, d'intentar, seriosament, recuperar, reconquistar, la nostra malmesa dignitat.
Fa tres-cents cinquanta anys França i Espanya trossejaven el nostre territori. Durant tres segles, des d'Almansa, Espanya-Castella i França ens han capolat nacionalment, culturalment. Del desastre hispànic, Portugal se'n va salvar. Salvem la nostra personalitat!
Entre moltes altres coses a fer, sembla que sortosament recuperarem un símbol que, potser, ens ajudarà: les quatre columnes del Montjuïc barceloní, als peus de la muntanya que ha viscut moments clau de la nostra història. El seu castell, ha estat tant eina de sotmetiment com baluard de resistència, de la llibertat.

Octavi Sarsanedas i Vives