Fa uns anys, nosaltres —LLETRES— pregonàvem a tota plana, a la coberta d’aquesta publicació, CATALAN POWER. Aquest eslògan fou el nom que donà l’escultor i activista cultural valencià Andreu Alfaro a una creació seva. Posteriorment fou utilitzat per una força política que es proclamava catalanista, el Partit Socialista de Catalunya (PSC), durant la campanya electoral de l’any 1977. Es van imprimir cartells de propaganda que tingueren una àmplia difusió a tot el Principat. L’original, després d’un penós avatar de trasllats geogràfics per tot Catalunya (sembla que molestava), està instal·lat a la plaça Major de Banyoles. També és obra d’Alfaro, entre moltes altres, el Monument als Països Catalans a Tàrrega. Tot això per a dir que continuem, si fa no fa, només amb el bon desig. En uns Països subordinats. I, som al Juny!
Seguim amb el signe de la rebel·lió del puny enlaire. Però on és la força? Haurem de llogar almogàvers...?
Fa segles el país s’enfonsà. Continuem deprimits malgrat algunes coses petites aconseguides per voluntaris. La darrera ensulsiada, la del franquisme, ha deixat rastre. Per què encara, per exemple, hi ha tan pocs jutges que parlen català?
Com podreu veure, el dossier central el dediquem al poeta Màrius Torres, que posà de relleu de manera premonitòria, a través del poema que us transcrivim a continuació escrit el 5 de març de 1939, l’ensorrament nacional i la desfeta dels quaranta anys de dictadura que aleshores s’iniciaven, als quals caldria sumar tots els que han passat des del 1640, en què la nostra veu, la dels segadors, va iniciar la seva extinció. Tal vegada ara podríem fer parlar les urnes?

LA CIUTAT LLUNYANA 

           Aux captifs, aux vaincus!... à bien d’autres encor!
                                                                               Baudelaire

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir... 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, 

batecs d’aire i de fe, la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.