Per vocació i diríem que per obligació de la raó de ser, tant de la nostra revista LLETRES com del GRUP DEL LLIBRE, el club de lectors dels Països Catalans —promotor de la publicació que teniu a les mans—, ens afegim, ens sumem al clam que ressona aquests dies per assolir un ús normal de l’idioma propi a les sales de cinema de Catalunya. Sembla que per llei, com a mínim, una meitat de les pel·lícules exhibides hauran de ser-ho doblades al català. Un ús normal en molts països és el cent per cent; les projeccions en versió original de llengua diferent a la del lloc són excepcions de distribuïdors, de sala de cinema, o de país. Ens diuen que per exemple a l’Argentina els films són projectats en versió original subtitulada. Una excepció.
Ara bé, que, per «bonisme» o progressisme mal entès, a hores d’ara ens apuntem globalment a versions originals subtitulades, ens sembla fora de lloc. L’espectador normal i corrent, ara i ací, està habituat, d’ara i de sempre, a sentir parlar els actors en un idioma que, malgrat tot, també és una llengua seva d’ús: l’espanyol, el castellà! No podem ara obligar-lo a habituar-se a l’anglès americà —en la majoria dels casos—, al francès o al suec, posem per cas. Si ho féssim així, voluntàriament, allunyaríem de les sales moltíssima gent de parla catalana que preferiria continuar veient les pel·lícules doblades al castellà.
Si volem avançar en l’ús del nostre idioma propi, inevitablement, malgrat que soni malament a segons qui, hem d’anar desplaçant el domini d’ús de l’espa-nyol. Dos idiomes propis «no hi caben». Poden ser, com ho són, tots dos oficials, però sols un és l’específic del territori. Evidentment el castellà és d’un gran ús. Ho ha estat de fa molts anys, segles, per diferents raons, però una d’elles, segurament la més potent, és la raó de l’estat espanyol —i escriurem aquesta vegada Estat amb majúscula.
En aquesta Espanya fa uns setanta anys un dictador imposà que cap pel·lícula no fos projectada en versió original, que totes ho fossin en castellà. Permetem-nos ara de contradir-lo i doblar-les al català!

Un altre assumpte és el de la qualitat del cinema que es produeix en aquests moments. És difícil trobar obres com les del desaparegut Eric Rohmer, sobre el qual ens parla Víctor Alexandre, o d’altres que reflexionin sobre el propi mitjà, com la que apareix esmentada a l’article de Joan Mañas sobre Atenció, rodem!, novel·la de Pirandello ambientada a l’entorn del cinema incipient.

El guardó que aquests dies ens ha atorgat l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) s’afegeix al que l’any 1996 ens donà, per votació popular, al GRUP DEL LLIBRE, l’entitat gironina ADAC (Ateneu d’Acció Cultural) pel nostre treball de normalització lingüística.