Per vocació i diríem que per obligació de la raó de ser, tant de la nostra revista LLETRES com del GRUP DEL LLIBRE, el club de lectors dels Països Catalans —promotor de la publicació que teniu a les mans—, ens afegim, ens sumem al clam que ressona aquests dies per assolir un ús normal de l’idioma propi a les sales de cinema de Catalunya. Sembla que per llei, com a mínim, una meitat de les pel·lícules exhibides hauran de ser-ho doblades al català. Un ús normal en molts països és el cent per cent; les projeccions en versió original de llengua diferent a la del lloc són excepcions de distribuïdors, de sala de cinema, o de país. Ens diuen que per exemple a l’Argentina els films són projectats en versió original subtitulada. Una excepció.
Ara bé, que, per «bonisme» o progressisme mal entès, a hores d’ara ens apuntem globalment a versions originals subtitulades, ens sembla fora de lloc. L’espectador normal i corrent, ara i ací, està habituat, d’ara i de sempre, a sentir parlar els actors en un idioma que, malgrat tot, també és una llengua seva d’ús: l’espanyol, el castellà! No podem ara obligar-lo a habituar-se a l’anglès americà —en la majoria dels casos—, al francès o al suec, posem per cas. Si ho féssim així, voluntàriament, allunyaríem de les sales moltíssima gent de parla catalana que preferiria continuar veient les pel·lícules doblades al castellà.
Si volem avançar en l’ús del nostre idioma propi, inevitablement, malgrat que soni malament a segons qui, hem d’anar desplaçant el domini d’ús de l’espa-nyol. Dos idiomes propis «no hi ... [+]més
